Introducció a la Metafísica: Problemes i Sentit de la Vida
Introducció
L'objectiu de la filosofia és arribar a un saber segur, acceptat només si les proves racionals són convincents. Les proves empíriques es basen en l'experiència sensorial. Situacions noves poden provocar nous àmbits d'indagació filosòfica.
El concepte d'"ésser" defineix l'essència de les coses i la veritat de la seva existència, base de la metafísica.
L'activitat productiva humana, poc atesa pels filòsofs, té dues facetes:
- L'acció transformadora, amb el desenvolupament tècnic i tecnològic, que dona lloc a la filosofia de la tecnologia (bioètica).
- La creació artística, innovació i genialitat en la reproducció de la realitat.
Problemes Metafísics
La metafísica és la branca més abstracta de la filosofia, amb un objecte d'estudi discutit.
A. L'Origen de la Metafísica
Aristòtil estableix les bases de la metafísica. Els primers filòsofs grecs buscaven explicacions sobre l'origen i el canvi del món. L'origen de la metafísica es troba també en la civilització egípcia, amb la preocupació per la vida d'ultratomba i el culte als déus. Els temes de la metafísica occidental apareixen en religions i mites: origen del món, immortalitat de l'ànima i divinitat.
B. Definició i Evolució de la Metafísica
El terme "metafísica" va ser encunyat per Andrònic de Rodes al recopilar els llibres d'Aristòtil sobre reflexió metacientífica. Aristòtil distingia:
- Les relacions entre les ciències i els seus objectes.
- La possibilitat d'una ciència que estudiï totes les causes o primers principis (metafísica).
Metafísica: estudi de la realitat que transcendeix el sensible, l'ésser com a essència, propietats, principis i causes.
Aristòtil va defensar la metafísica i va introduir el tema de la unitat i naturalesa de l'ésser, entès com "el primer motor immòbil". La metafísica s'ocupa de:
- L'ésser com a ésser (ontologia: part de la metafísica que tracta de l'ésser en general i les seves propietats).
- Allò suprasensible o éssers eterns (teologia: part de la metafísica que estudia l'existència i naturalesa de la divinitat).
C. Els Temes de la Metafísica
L'Ésser
Aristòtil afirmava que l'ésser té múltiples significats, sent un terme anàleg.
- Ús predicatiu: indica què són les coses (ex: "Sòcrates és home").
- Ús existencial: referència a l'existència (ex: "Sòcrates és").
La Substància i els Accidents
La substància és la definició fonamental de l'objecte, el que roman constant. Els accidents són característiques no fonamentals.
Per a Aristòtil, la substància és l'essència necessària. Tomàs d'Aquino la defineix com la subsistència. Descartes com allò que no necessita res més per existir. Guillem d'Occam diu que les substàncies són generalitzacions. Locke afirma que no es pot conèixer. David Hume que és una idea sense connexió amb l'experiència sensorial.
El Problema de l'Ànima
L'ànima té dos significats: principi de vida i principi de coneixement racional. El cos és mortal i guiat per les passions. L'ànima és immortal, sobrenatural, principi de coneixement i govern moral.
Descartes separa cos i ànima, aquesta última subsisteix sola i és consciència, causa d'accions lliures.
L'Assumpte de Déu
La consciència religiosa sorgeix amb els primers enterraments, el desig de record i immortalitat.
Proves de l'existència de Déu:
- Ontològiques (Anselm de Canterbury): Déu és el més gran que es pot pensar.
- Causals (Tomàs d'Aquino): "cinc vies" des de l'experiència a Déu.
- Ètiques, morals o experiencials (Kant): la consciència moral demana l'existència de Déu.
Objeccions contra l'existència de Déu: Freud (caràcter immadur de la religió), Marx (la religió és l'opi del poble), Nietzsche (culpa inculcada).
D. El Descrèdit Actual de la Metafísica
Crítica gnoseològico-lingüística: Guillem d'Occam, Hume, Carnap (conceptes metafísics sense sentit).
Crítica eticomoral: Nietzsche (a favor de la vida terrenal).
Crítica historicopolítica: materialisme dialèctic (matèria en moviment) i materialisme històric (canvis socials per canvis materials).
E. La Nova Actitud Metafísica. El Sentit de la Vida
La vida no té sentit: Camus, nihilisme.
La vida té sentit:
- Transcendent: Déu com a creador i fi (existencialisme religiós).
- Immanent: corrents vitalistes o humanistes marxistes.
Nietzsche i el superhome: l'ésser lliure que supera sentiments i passions.
Nosaltres donem sentit a la vida: la societat planteja reptes que requereixen solidaritat i participació.