Joan Maragall: Biografia, Obra i Llegat del Poeta Català
Introducció a Joan Maragall
Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911) és considerat el primer poeta clàssic de la literatura catalana del segle XX. Provinent d'una família d'industrials tèxtils, va ser forçat a continuar un negoci familiar que no li agradava. Va cursar el batxillerat, solfeig i piano simultàniament. El 1874, el seu pare el va obligar a incorporar-se al despatx de l'empresa. Aquest fet va marcar la primera crisi del seu esperit, amarat per ideals romàntics i per la poesia.
Formació i inicis literaris
Entre 1878 i 1879, va començar a estudiar dret a la Universitat de Barcelona (UB). Els anys 1879-1884 van ser un període d'intens aprenentatge. Va establir amistat amb Antoni Roura i Josep Soler i Miquel, qui esdevindria crític literari de La Vanguardia. A partir de 1881, va començar a llegir Goethe i a estudiar alemany. Amb el poema «Dins sa cambra», d'inspiració goethiana, va obtenir el seu primer reconeixement públic en guanyar els Jocs Florals. Un cop acabats els estudis de dret, va tornar al negoci familiar. Els seus ideals literaris van xocar amb la vida burgesa, i va experimentar una nova crisi. Durant tres anys, va resistir les pressions socials.
El 1886, va esdevenir soci de l'Ateneu Barcelonès, on va conèixer Josep Yxart i Joan Sardà, i va intervenir en tràmits jurídics a causa de problemes de l'empresa familiar. El 1888, va començar a superar la crisi acceptant la seva pertinença a la burgesia, però mantenint la seva vocació d'escriptor. El 1890, va posar fi al seu aprenentatge. Va ingressar a El Diario de Barcelona, i va publicar els seus primers poemes significatius entre 1889 i 1890 a les pàgines de La Ilustració Catalana. El 1891, va iniciar les seves primeres col·laboracions amb la revista L'Avenç, on va començar a encarar el modernisme.
Consolidació i reconeixement
Primers grans poemes
- Les minves de gener
- La vaca cega
- Mignon (Traducció de Goethe)
Maragall publicava amb el pseudònim Panphilos, inspirat en un important article de Nietzsche. El 1891, es va casar amb Clara Noble, amb qui va tenir 13 fills. Va regalar als seus amics una edició limitada del volum Poesías (que incloïa originals i traduccions de Goethe). El 1892, va iniciar campanyes periodístiques al Diario de Barcelona, que va desenvolupar fins a la seva mort. El 1894, va ser premiat a la 3a Festa Modernista de Sitges per Les estrofes decadentistes. També li van atorgar l'englantina al poema La Sardana als Jocs Florals de Barcelona. El 1895, el seu pare li va pagar la primera edició de Poesías, editada per L'Avenç. Entre 1896 i 1900, va intensificar les seves activitats com a traductor, periodista i poeta, guanyant fama i reconeixement públic. Va començar a traduir textos literaris musicats per encàrrec de l'Orfeó Català.
Activitat periodística i noves obres
El 1897, va publicar articles sobre la crisi colonial espanyola, que van impactar en la societat de Barcelona. En morir el crític literari oficial d'El Diario de Barcelona, es va encarregar de la secció. Va compaginar aquesta tasca amb col·laboracions a Catalonia, Joventut i Pèl i Ploma. Va viatjar a Madrid i es va relacionar amb Unamuno i Azorín. A partir de 1902, va col·laborar amb La Lectura. A finals de 1903, la companyia del Teatre Íntim li va estrenar dues traduccions de Goethe: La Margarideta i Eridon i Amina. Va començar a publicar a la revista Joventut el seu recull poètic Les Disperses, just després de guanyar els Jocs Florals de Barcelona amb el poema Glosa. El 1904, va publicar assaigs al Diario de Barcelona.
Pensament i compromís social
A partir de la publicació de Visions & Cants, va anar bandejant els postulats regeneracionistes. Després de ser elegit president de l'Ateneu Barcelonès, va inaugurar el curs acadèmic llegint L'elogi de la paraula, on considerava el poeta un ésser sensible privilegiat, capaç de retornar als mots el sentit i la intensitat originaris. Aquesta obra la revisaria i ampliaria el 1909 a L'Elogi de la Poesia. Arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica, va reprendre la funció d'agitador de consciències en reclamar a la burgesia catalana que assumís les responsabilitats que li corresponien, mitjançant tres articles per a La Veu de Catalunya.
Darrers anys: traducció i llegat
Durant els seus dos últims anys de vida, Maragall va continuar amb una intensa activitat de traducció i creació. El 1910, va realitzar la traducció dels Himnes Homèrics, va publicar els Pensaments de Goethe, i va enllestir la redacció de la seva única obra de teatre, Nausica. El 1911, va ser elegit membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i va publicar el llibre de poesies Seqüències. El 20 de desembre de 1911, va morir a Barcelona als 51 anys.