Joan Maragall, Ibsen i Carlyle: La figura de l'heroi

Ibsen i Carlyle en el pensament de Maragall

Entre 1892 i 1893, Maragall fa partícips els lectors del Diario de Barcelona de tres dels seus descobriments: Ibsen, Carlyle i Nietzsche.

Ibsen

«Sólo el hombre de acción, el hombre fuerte, fascina y doma a la muchedumbre de los sabios y de los ignorantes, de los ricos y de los pobres: en esa misma fascinación y potencia lleva el signo de su misión: él toca con la cabeza en las altas regiones de la inteligencia, y apoya su planta firme y segura en el suelo humilde: él sólo es humano y divino a la vez, y por tanto el rey del mundo.»⁶²⁴

Aquesta consideració l’hauria pogut signar no tan sols Ibsen —l’Ibsen, però, d’Un enemic del poble—,⁶²⁵ sinó també Carlyle i, fins i tot, Nietzsche. No és gens casual que l’interès per aquests tres autors sorgeixi en el mateix espai de temps.

Carlyle

Carlyle era, aquells anys, un autor de moda. El 1893 apareix la primera traducció castellana de la seva obra més coneguda, On Heroes,⁶²⁶ que en menys d’un mes és citada per Maragall en dos articles diferents.⁶²⁷ El que interessa Maragall de Carlyle és que tracta de compatibilitzar la democràcia amb el govern dels millors.

El punt de partida de Carlyle a On Heroes és que la història universal és la història dels grans homes, dels herois exemplars i lluminosos als quals les multituds han de retre culte. El que Carlyle entén per culte és:

• «un maravillarse trascendente; un maravillarse de lo que se nos muestra sin límite ni mesura»,

i considera que:

• «la sociedad está fundada en el culto al Héroe», que és el «reconocimiento de que en la presencia de un hermano nuestro se revela algo divino».

L'obediència a la naturalesa i la tasca de l'heroi

Carlyle considera que és l’obediència a la naturalesa el que justifica la tasca que han de desenvolupar els herois:

«En todo hombre existe una tendencia irreprimible a desenvolverse de conformidad con la magnitud que le ha concedido la Naturaleza; a expresar, a actuar, lo que la Naturaleza ha puesto en él. Es justo, conveniente, inevitable; es más, constituye un deber y aun el compendio de los deberes para un hombre. Una definición del sentido de la vida podría fundarse en esto: desenvolved vuestra personalidad a fin de trabajar en aquello para lo cual tenéis aptitud.»

El que justifica que l’heroi faci d’heroi és, doncs, una reformulació de l’imperatiu pindàric: cal ser allò que un ja és.

A On Heroes, Carlyle glossa sis models d’heroi:

1. El Déu (l’Odín dels escandinaus)
2. El profeta (Muhàmmad)
3. El poeta (Dante i Shakespeare)
4. El sacerdot (Luter i el reformador escocès Knox)
5. El literat (Johnson, Rousseau i Burns)
6. El rei (Cromwell i Napoleó)

Tres d’aquestes figures són clarament religioses, i les altres hi tenen també moltes connexions, si més no en la lectura que en fa Carlyle: tot heroi és «un mensajero, enviado desde lo infinito ignoto» que comunica unes paraules que «fluyen directamente de la más íntima Realidad de las cosas». Carlyle també parla del paper de transmissor d’un missatge sagrat que exerceixen el poeta i el literat.