Kant: Límits del Coneixement i Metafísica

Ciència i metafísica segons Kant

El problema fonamental de la *Crítica de la Raó Pura*

El problema fonamental de la *Crítica de la Raó Pura* és determinar els límits del coneixement. És una tasca epistemològica, formulada per Kant com una pregunta: a Kant no li interessa saber *què* coneixem de la realitat, sinó *quines són les condicions* sota les quals coneixem la realitat. La pròpia noció de realitat és investigada i dissolta per Kant. Aquest plantejament epistemològic portarà a Kant a situar el subjecte en el centre del procés de coneixement, en el que s'ha conegut com el "Gir Copernicà", que situa el subjecte com a centre dels conceptes i judicis que expressen el coneixement científic.

Kant accepta com a model de coneixement vertader el de les lleis de la física newtoniana. El sistema del món descrit per Isaac Newton representa al segle XVIII un cim en el coneixement racional de la naturalesa. Kant no qüestiona la veritat dels enunciats científics: els pren com a model de tota veritat universal, i el que la *Crítica de la Raó Pura* pretén és determinar si podem, i com podem, assegurar en els judicis metafísics un grau de veritat igual al de les proposicions científiques.

És possible la metafísica com a ciència?

Basant-se en això, podem formular un dels objectius principals de la *Crítica de la Raó Pura (CRP)*: És possible la metafísica com a ciència? Per a respondre a aquesta pregunta, hem de determinar les condicions que fan vertaders els enunciats científics, i definir el concepte de metafísica, posicionant-lo enfront dels models metafísics proposats pels filòsofs anteriors.

Kant identifica coneixement amb "coneixement vertader". Per una exigència de coherència lògica, no és possible que un coneixement siga fals. Si l'home té coneixement científic sobre el món, tal coneixement només mereixerà aquest qualificatiu si compleix amb determinats criteris de racionalitat. Aquests criteris són dos: la **universalitat** i la **necessitat**.

La pròpia racionalitat humana confereix al coneixement el seu caràcter de "veritat". Un "coneixement fals" (que incomplís alguna d'aquestes característiques), si aquesta expressió tingués algun sentit, consistiria en realitat en una operació no autoritzada o il·legítima de la raó.

Els judicis i el coneixement

Si les característiques del coneixement vertader són la universalitat i la necessitat, cal preguntar-se com s'expressen aquestes característiques. Kant diu que per mitjà d'una rígida estructuració dels tipus de judicis que expressen coneixement. Tot coneixement s'expressa en judicis, que són el resultat del treball de la raó o facultat de jutjar. Els judicis són enunciats que poden ser vertaders o falsos.

A partir d'una anàlisi dels judicis, Kant determina la seva coneguda doble classificació: d'una banda, els judicis es classifiquen en *a priori* i *a posteriori*; per l'altra, en *analítics* i *sintètics*.

• Judicis analítics: Constitueixen un model de veritat lògica. Tot i ser necessaris en els moments inicials de qualsevol disciplina científica (per exemple, en la definició de termes), ells sols no són suficients per a ampliar el camp del coneixement, perquè no contenen informació empírica. Són tautologies o judicis aclaridors (el predicat aclareix el contingut del subjecte, però no l'amplia). El racionalisme, en basar la seva idea del coneixement en les idees innates i en conceptes desproveïts de contingut empíric, usa i abusa del criteri analític de veritat, caient en posicions dogmàtiques.
• Judicis sintètics: Amplien el camp de l'experiència, però no són capaços de proporcionar la necessitat i universalitat exigides pel criteri kantià de veritat. Produeixen un coneixement contingent, com Hume i l'empirisme havien mostrat, desembocant en l'escepticisme. Aquest coneixement està basat en generalitzacions empíriques, i ha de ser complementat per a ser acceptat com a model de coneixement científic.

La relació dels judicis amb l'experiència: *a priori* i *a posteriori*

Kant proposa introduir una nova distinció entre tipus de judici. Aquesta nova classificació utilitza com a criteri la relació d'un judici amb l'experiència. Segons ella, els judicis poden classificar-se en *a priori* i *a posteriori*.

• Un judici és ***a posteriori*** si la seva veritat només pot ser establerta després de l'experiència. És a dir, si pot ser corroborat o no per ella. "La taula és verda" és un judici *a posteriori*.
• Un judici és ***a priori*** si la seva veritat no depèn de l'experiència, en el sentit que és anterior i independent d'ella. Els judicis *a priori* són l'expressió de la Raó Pura, és a dir, de les capacitats innates de la pròpia raó abans de qualsevol operació empírica.

Matèria i forma del judici

Segons Kant, tot judici és un compost de *matèria* i *forma*. La matèria és el contingut empíric del judici, i la forma és la manera en què la Raó estructura, organitza i construeix el judici.

• En la **Sensibilitat**, la matèria són les impressions sensibles i la forma l'Espai i el Temps. De la seva síntesi sorgeixen intuïcions o fenòmens.
• De la síntesi entre matèria i forma, és a dir, entre experiència i categories *a priori*, sorgeixen els conceptes i del seu enllaç els judicis. La facultat de la Raó responsable de construir els conceptes és l'**Enteniment** . Aquest pren els fenòmens o intuïcions que li presta la Sensibilitat.

En la Sensibilitat es construeixen els fenòmens. I en l'Enteniment es produeix la síntesi entre aquests i les Categories, donant lloc als conceptes. Les Categories, o formes pures de l'enteniment, són dotze, organitzades en quatre grups.

La metafísica i la Raó Pràctica

Els judicis metafísics no tenen cabuda, segons les anàlisis de Kant, en l'àmbit de la Raó Pura. A causa de la tendència natural de la raó a produir-los, no poden ser eliminats del subjecte. La solució de Kant serà recuperar-los en la **Raó Pràctica**, on tenen una funció regulativa, on es converteixen en conceptes rectors de la vida moral dels homes.