Legislació, Trasplantaments, Reproducció i Cèl·lules Mare

Biologia4 de maig 20254,44 KB

Legislació espanyola sobre donació i trasplantament

Principis clau de la legislació espanyola:

L'establiment de la mort encefàlica com a definició científica, legal i ètica del concepte de mort de l'individu.
El respecte a la voluntat del mort.
La necessitat que el diagnòstic de mort el faci un equip de metges independent de l'equip de trasplantament.
El caràcter altruista de la donació i la no comercialització dels òrgans.
La garantia d'anonimat del donant.
L'aplicació de criteris mèdics per a la distribució dels òrgans disponibles entre els malalts que n'esperen un.

Trasplantar és substituir un òrgan malalt, que posa en perill la vida d'una persona, per un altre que funcioni correctament.

El rebuig immunològic: El sistema immunitari distingeix el que és propi del que és estrany. El problema d'això és que les defenses també funcionen quan un òrgan, un teixit o unes cèl·lules procedents d'un donant s'introdueixen en el cos d'un receptor. Per això és imprescindible que el donant i el receptor siguin el més semblants possible, que siguin compatibles. En cas contrari, es produeix el rebuig. Per evitar el rebuig s'utilitzen els immunosupressors, que redueixen la capacitat de resposta del sistema immunitari, però al mateix temps que redueixen la possibilitat que es produeixi el rebuig del trasplantament, deixen l'organisme exposat a les més diverses infeccions.
L'escassetat d'òrgans disponibles.
La impossibilitat tècnica d'obtenir determinats òrgans i teixits. Alguns òrgans com el cervell, i en general el teixit nerviós, és impossible obtenir-los i trasplantar-los.

Autotrasplantament: Donador i receptor són el mateix individu. S'utilitza en cas de teixits o porcions d'òrgans com pell, os, vasos sanguinis o medul·la òssia. No hi ha rebuig.
Al·lotrasplantament: Donador i receptor són individus de la mateixa espècie però no són genèticament idèntics. Aquest és el tipus de trasplantament més comú. Hi ha risc de rebuig.

Consisteix a introduir de forma artificial els espermatozoides, prèviament obtinguts de l'home, a l'interior de les vies genitals femenines.

Consisteix a fecundar l'òvul amb un espermatozoide fora del cos de la dona, al laboratori. Té tres etapes:

Estimulació ovàrica: Mitjançant tractament hormonal s'estimula la producció d'òvuls en un cicle als ovaris de la dona; així s'aconsegueix que madurin entre 5 i 10 òvuls en un cicle, en lloc d'un. Els òvuls es recuperen directament dels ovaris, via vaginal, abans que siguin alliberats a les trompes.
Fecundació: Els òvuls fecundats es deixen desenvolupar in vitro durant alguns dies (generalment dos o tres), fins que arriben a l'estat de mòrula (formada per entre 2 i 8 cèl·lules).
Transferència d'embrions: Els embrions s'introdueixen a l'úter de la dona.

Són cèl·lules no especialitzades. Són capaces de:

Multiplicar-se durant llargs períodes de temps i originar, al seu entorn, cèl·lules no especialitzades.
Originar cèl·lules que es diferencien i donen lloc a cèl·lules especialitzades.

Totipotents: Són cèl·lules capaces d'originar un individu complet (ex: zigot).
Pluripotents: No poden originar un individu complet, però mantenen la capacitat d'originar tots i cadascun dels tipus cel·lulars que el formen.
Multipotents: Hi ha algunes cèl·lules que conserven una certa capacitat d'originar no tots, però sí alguns tipus de cèl·lules; se les denomina cèl·lules mare adultes.