La literatura catalana de postguerra: història i evolució
Literatura de postguerra
Context històric
El triomf franquista significà l’inici immediat d’un llarg període històric de repressió contra les llibertats democràtiques. Des del mateix any 1939, la llengua catalana va ser eliminada de l’activitat pública, es van tancar les editorials i es va prohibir l’edició en català. Només molt a poc a poc, el règim va afluixar gradualment la persecució del català i va permetre la creació d’editorials i una progressiva normalització de les publicacions. La cultura catalana de postguerra va seguir diferents fases de violència sota el règim franquista, que aniria minvant progressivament.
- Als anys 40: El pes de la cultura oficial i la repressió fou molt fort, de manera que qualsevol mostra de cultura catalana quedà reduïda a la clandestinitat.
- Als anys 50: Es començà a organitzar una cultura catalana de tipus privat, fet que provocà la reducció de la producció clandestina i, fins i tot, de la literatura d’exili.
- Als anys 60: Amb l’obertura del règim, s’inicià la represa de la cultura catalana.
L’objectiu de l’exili, la clandestinitat i el moviment públic fou el manteniment de la cultura catalana enfront d’una actuació que en cercava la desaparició. Concretament, es poden definir els següents aspectes:
- Salvar la llengua.
- Recuperar el prestigi social i cultural de la literatura catalana.
- Recuperar la creació cultural i reviure els contactes culturals.
- Lluitar contra els que havien claudicat amb el règim.
La novel·la de postguerra
Va ser una tasca molt complexa recuperar la productivitat de la literatura catalana. Pel que fa a la novel·la, cal recordar que abans de la Guerra Civil ja patia una situació de crisi. Tot i les dificultats, s’anirà recuperant gradualment, insistint en les tècniques i les actituds que s’havien desenvolupat en els anys de preguerra.
La narrativa de l’exili
La traumàtica experiència de la guerra i la no menys dolorosa de l’exili després de la derrota republicana l’any 1939 van estimular la redacció d’un seguit de novel·les i contes, mitjançant els quals els autors pretenien donar testimoni dels esdeveniments viscuts o reflexionar, a partir de l’experiència límit patida, sobre la condició humana. Un exemple en seria la novel·la curta Aquí descansa Nevares (1967), de Pere Calders.