Llegat Romà i Al-Àndalus a la Península Ibèrica

El Llegat Romà a la Península Ibèrica

Des de començaments del segle V a.C., la Península Ibèrica (PI) es dividia en dues zones culturals diferents. D'una banda, els pobles ibers presentaven una economia agrícola basada en els cereals, la vinya i l'olivera, però també conreaven plantes per a ús tèxtil. Els ibers del sud explotaven de manera intensiva les mines i van desenvolupar una metal·lúrgia important. En aquests pobles existia una certa jerarquia social en relació amb el poder econòmic i militar. D'altra banda, hi havia els pobles celtes, que també elaboraven ceràmiques i teixits i eren metal·lúrgics experts, sobretot amb ferro i bronze. La seva organització social era de tipus tribal.

La Conquesta Romana

La conquesta romana de la PI es va realitzar en diferents etapes:

• Primera etapa (segle II a.C.): Es va produir dins de l'escenari general de la Segona Guerra Púnica entre Roma i Cartago. Els romans, amb la finalitat d'impedir a Anníbal, cap de l'exèrcit cartaginès, el pas cap a Itàlia, van enviar a la PI dos exèrcits que van desembarcar a Empúries l'any 218 a.C.
• Segona etapa: Va comportar la conquesta de la Meseta, que es va caracteritzar per la resistència que hi van oposar els pobles indígenes.
• Tercera etapa (finals del segle I a.C.): Ja en època de l'emperador August, van ser derrotades les tribus dels càntabres i asturs.

A causa d'aquests fets, Roma va imposar a la PI les seves estructures econòmiques: la formació de latifundis, la propietat privada, la utilització de mà d'obra esclava, la ciutat com a centre de producció i comerç, i l'ús de la moneda. Va aparèixer l'estructura social amb classes segons la riquesa, i l'activitat agrícola i ramadera va continuar sent la base econòmica dels hispans.

Al-Àndalus (segles VIII-XV)

L'any 711, un exèrcit musulmà va vèncer l'últim rei visigot i va iniciar la conquesta de la PI. Al cap de set anys, la PI va ser totalment ocupada, ja que molts nobles visigots van pactar amb els invasors. Al començament, Al-Àndalus era un emirat dependent de Damasc. Després d'una època d'inestabilitat, va arribar Abd al-Rahman I a la PI i va convertir el territori en un emirat independent. Més endavant, al segle X, Abd al-Rahman III va declarar la independència religiosa i va proclamar el Califat de Còrdova. En pocs anys, el califat es va anar descomponent i va desaparèixer dividit en més de 25 regnes de taifes. Així, a la darreria del segle XIII només sobrevivia el Regne de Granada.

Organització Política i Social

L'estat d'Al-Àndalus es va organitzar de manera centralitzada a partir del poder autoritari dels califes. El califa era l'autoritat màxima dels creients i nomenava els governadors de les províncies (valís) i els jutges (cadis). L'expansió militar i el control de les fronteres van exigir l'organització d'un potent exèrcit.

Economia

La producció agrícola va millorar gràcies al regadiu i a la introducció de noves pràctiques hortícoles. D'aquesta manera, van guanyar importància els productes fruiters, hortícoles, etc. Les ciutats van ser el centre de la vida econòmica, social i cultural. El seu nombre va augmentar i s'hi va desenvolupar una artesania pròspera. Va aparèixer una gran fluïdesa de la moneda, convertint-se en el centre de les rutes comercials.

Cultura i Societat

Hi havia una notable pluralitat ètnica i religiosa. El grup privilegiat estava format pels baladís, que es van quedar amb les propietats més grans. Per sota hi havia els berbers i els muladís (hispans convertits a l'islam). D'altra banda, també hi havia els mossàrabs i els jueus. L'Espanya musulmana va tenir un elevat desenvolupament cultural, científic i arquitectònic, com per exemple la Mesquita de Còrdova o l'Alhambra de Granada.