La llengua catalana als segles XVI-XVIII: decadència i renaixement

La llengua als segles XVI‑XVIII

Al segle XV s'havien contemplat dos fets que influïren en el procés de substitució lingüística: l'entronització de la dinastia castellana i la unió amb Castella. Al segle XVI es viu una situació de diglòssia sense bilingüisme, ja que la majoria de la població només sabia el català. Pel que fa a la literatura, la nostra llengua es va especialitzar en els gèneres populars i populistes, mentre que era desplaçada pel castellà en els gèneres cultes. També es produeix la prohibició de la llengua arran dels Decrets de Nova Planta. Al segle XVIII s'impulsà la creació d'acadèmies, diccionaris, gramàtiques i enciclopèdies.

Situació general i prohibicions

La introducció de les institucions castellanes i les polítiques centralitzadores provocaren una situació d'inferiorització de l'ús del català en àmbits cultes i administratius. Les prohibicions i les mesures legislatives de caràcter polític limitaren la presència pública de la llengua, tot i que el català continuà present en la vida quotidiana i en manifestacions populars.

Concepte de decadència literària

La literatura dels segles XV i anteriors es caracteritzava per qualitat, quantitat i originalitat. Durant el segle XVI la literatura culta decreix en quantitat, qualitat i originalitat, mentre que la literatura castellana apareix com a representant de la modernitat i n'augmenta la producció i l'edició. Aquesta decadència afectà la literatura culta, però no la literatura de caràcter popular, que es mantingué molt vigorosa, ni l'ús de la llengua, la qual seguí sent oficial fins al segle XVIII.

Caracter de la decadència

• Imitació dels grans autors castellans.
• Influència de la figura d'Ausiàs Marc.
• Presència de castellanismes i dialectalismes.
• Imitació de formes mètriques pròpies de la poesia castellana.

Renaixement

El Renaixement és la generalització a tota Europa de l'esperit humanista dels segles XIV i XV, amb una visió més antropocèntrica del món. Pel que fa a l'estil literari, els renaixentistes valoraren la inspiració popular i l'elevaren a la categoria de literatura culta.

Poetes principals

• Pere Serafí (1505‑1567): seguidor d'Ausiàs Marc i de Garcilaso; va concretar una poesia d'inspiració popular i de temàtica religiosa.
• Joan Timoneda: autor més destacat d'aquesta època per la quantitat d'obres produïdes i la varietat de gèneres que conreà; d'aquestes, 54 estan escrites en la nostra llengua, on predominen les cançons.

Barroc

Al principi l'harmonia, l'optimisme i la lluminositat foren qualitats estètiques; durant el barroc foren substituïdes per la severitat i el tenebrisme. Els temes característics són la visió distorsionada de les realitats, com si foren miratges o il·lusions.

Ressorts formals del barroc

• Ús d'antítesis per remarcar el contrast entre la vida i la mort, la realitat i la ficció, la llum i l'ombra.
• Ús d'hipèrboles, apòstrofs i recursos retòrics diversos.
• Complexitat oracional, hipèrbatons, jocs de paraules, ironies i dobles sentits.

Autors del barroc

Francesc Vicenç Garcia (1579‑1623), de Vallfogona, imitador de l'autor castellà Francisco de Quevedo, conreà els gèneres poètics dels autors castellans. Els temes més freqüents en la seva obra i en el barroc en general són el desencant, el pas del temps, la soledat i la mort.

Il·lustració

La literatura de la Il·lustració va ser sobretot didàctica i assagística, producte de l'afany científic i investigador. S'hi publicaren tractats gramaticals i històrics, diccionaris i catàlegs literaris d'autors, com a part d'un esforç per ordenar i sistematitzar el coneixement.

Observació final: al llarg dels segles XVI‑XVIII es combina la pèrdua de presència institucional del català amb la vitalitat de les formes populars i amb iniciatives acadèmiques i normatives que, ja al segle XVIII, començaran a donar resposta a la necessitat de recuperar i ordenar la llengua.