Manuel de Pedrolo: Anàlisi de l'Obra i Temes Clau

Manuel de Pedrolo: Un Autor Prolífic i Compromès

Manuel de Pedrolo és un dels autors més prolífics de la literatura catalana contemporània. Ha publicat més d’un centenar d’obres i ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris.

L'Objectiu Central de la seva Obra

Ha treballat tota mena de temes i ha utilitzat diverses tècniques, tant narratives com dramàtiques. L'objectiu principal de la seva obra sembla ser sempre el mateix: denunciar el món real, on l'ésser humà viu alienat, empobrit i amb una absoluta falta de llibertat. A través de les diferents situacions que planteja o en veu dels personatges que crea, busca una alternativa o una possibilitat diferent a aquest món absurd.

La Narrativa de Pedrolo: Innovació i Gèneres

Dins de la seva obra narrativa, Pedrolo va fer un esforç per introduir en la literatura catalana les innovacions i tècniques narratives més recents. Va tractar tots els gèneres temàtics, incloent-hi:

• Novel·la policíaca: com Mossegar-se la cua o Joc brut.
• Novel·la de ciència-ficció: com Mecanoscrit del segon origen.
• Novel·la simbòlica: com Totes les bèsties de càrrega.
• Novel·la realista: com Balanç a la matinada.

Va escriure, fins i tot, una sèrie d’onze novel·les amb el mateix personatge i la mateixa situació de partida, però emprant, cada vegada, una tècnica diferent. Aquesta és considerada la seva obra més ambiciosa.

El Teatre de Pedrolo: Temàtica i Absurd

Pedrolo va escriure tretze obres de teatre, centrades totes en una mateixa temàtica. Els temes que aborda en aquestes obres són:

• La mort
• La comunicació entre els homes
• L’autenticitat
• El sentit de l’existència
• La llibertat (sobretot)

Les obres teatrals de Pedrolo, per la temàtica i per l’estil, sovint poden ser incloses en el teatre de l’absurd. No obstant això, l’autor afirma que el seu teatre és massa coherent i racional perquè se’l qualifiqui d’absurd. Considera que és la vida la que és absurda i que el que fan els seus personatges és patir-la i enfrontar-se a unes situacions injustes, que intenten resoldre de forma lògica, com si intentessin posar ordre en el desordre; per això pot semblar teatre de l’absurd.

Allò que més absurd pot semblar són els diàlegs dels personatges, uns personatges que viuen com empresonats, aïllats de l’espai exterior, però volent trencar el mur que els impedeix alliberar-se. Hem d’entendre, però, que Pedrolo despulla el diàleg de qualsevol referència a la realitat.