Meteorització, relleus càrstics i formació de roques: guia de geologia

Meteorització i processos de modelatge

Carbonatació: produïda pel CO₂ dissolt en l'aigua. Aquest àcid feble ataca i dissol les roques calcàries.

Dissolució: de roques solubles, com les sals.

Mal de pedra

Les activitats humanes, com cremar combustibles fòssils, emeten contaminants a l'atmosfera que, combinats amb l'aigua de pluja, generen la pluja àcida. Aquesta pluja afecta la pedra calcària i deteriora els edificis i monuments.

Meteorització biològica

Es produeix pels éssers vius, sobretot per l'acció de les arrels que obren fractures.

Meteorització per gelifracció

A les zones de neus perpètues, l'aigua que fa que la neu es compacti i es transformi en gel. Així es formen les glaceres. Grans masses de gel que llisquen fins a àrees on es fonen (zones d'ablació).

Pel pes d'aquestes masses, s'ocupen superfícies extenses i presenten gruixos de diversos quilòmetres com són els inlandsis. En latituds temperades és possible veure glaceres en zones muntanyoses.

Són les glaceres de valls o alpines, formades a l'alta muntanya i la línia de glacera. Irrik i la llengua de glacera.

Les glaceres

Tenen una gran capacitat d'erosió i transport a causa del seu estrès, sòlid i de grans que arrossega. No arrodoneixen ni sparen a la grandària els sediments que transporten, cosa que tendeix a deixar-los disposats en vessants, aretes o morrens.

Les glaceres alpines donen lloc a un relleu molt característic:

• Formes d'erosió: són les glaceres de circ, valls en forma de A o U, glaciars penjats i rierols de muntanya.
• Formes de dipòsit o morrenes: segons la posició i a les morrenes laterals, centrals, frontals i de fons.

En àrees de muntanya on la temperatura puja i baixa de 0 graus, la gelifracció és un agent de meteorització. Els fragments resultants donen lloc a cons o tallussos d'erosions anomenats pedregars.

L'acció modeladora del vent es deixa notar on confluïxen les circumstàncies següents: existència de materials solts de gra fi (arena, argila) i absència de vegetació.

Els deserts

Els deserts són les àrees que millor compleixen aquests requisits. El relleu d'origen eòlic es coneix també com a modelatge desèrtic. En regions com les d'Espanya, no obstant, en algunes zones constants es donen circumstàncies abmdues.

Els vents també actuen en regions periglacials i donen lloc a lloess o pols del desert. El vent elimina els sediments fins, s'anomena deflació, i origina un pavimentt cobert de pedres o reg.

L'arena actua clapejant les parts roses en les primeres metres (abrasió), la qual cosa forma roques de bolet.

Les dunes

Enquadrades en un conjunt superant el 20% de la superfície dels deserts, les acumulacions d'arena o erg representen les formacions geològiques i característiques d'aquest modelatge.

Tenim les petites dunes en mitja lluna o barcanes, i les dunes transversals de dimensió més grans, tot 2 perpendiculars a la direcció del vent, i també les grans dunes longitudinals. Quan la direcció del vent és variable, es formen dunes piramidals.

La desertització

La incidència de la coberta vegetal i deixa el sòl desprotegit.

Els torrents

Són cursos esporàdics amb un joc de dimensions més grans que les aigües salvatges. Apareixen aigua on i aja una forta ruptura de pendent.

En un torrent es distingeixen: el con de recepció que alimenta el joc principal; el desaigua que transporta les aigües i els sediments; i el con de dejecció situat al peu de masissos muntanyosos.

Debris flow o colada rocosa: és capaç de sostenir a l'interior de grans dimensions.

Els rius

L'aigua dels rius presenta una capacitat elevada d'erosió i transport, i una sedimentació progressiva dels materials que s'aroseguen segons les dimensions del grà.

Un riu il·lustra un tram inicial, curs alt, on el pendent és elevat: l'aigua flueix a gran velocitat i exerceix una força acció erosiva, i origina valls en forma de canons, congostos o gorges.

En el tram mitjà-baix la vall es fa cada vegada més amplia i la velocitat més baixa fa que les aigües del riu en aquest tram corregeixin formant meandres.

Dues variants fonamentals de tipus de desembocadura

• Deltes: són acumulacions de sediments en la desembocadura que avancen mar endins. Són propis dels rius que aroseguen una gran quantitat de sediments i desemboquen en mars poc energètics.
• Estuaris: el mar envaeix el curs baix del riu. És freqüent en els rius amb menys aportació de sediments o que desemboquen en mars amb forts corrents.

Les ones són causades per la fricció del vent sobre la superfície del mar; els corrents per canvis de temperatura i/o salinitat; i les marees per l'atracció gravitatòria de la Lluna i, en menor mesura, del Sol.

Les roques són heterogènies i s'origina un paisatge amb entrants i eixents. Les zones ixents, com els caps, estan constituïdes per roques dures com les calcàries, els basalts i les andesites.

Modelatge càrstic

En les aigües subterrànies hi ha roques que poden dissoldre's, com les sals i algunes calcàries.

Formes càrstiques

Es poden classificar atenent dos criteris: la localització i l'origen. Es distingeixen formes de superfície (exocàrstiques) i d'interior (endocàrstiques).

Formes de superfície

• Lapiaz o rasclers: es tracta d'una sèrie de solcs i estries separats per crestes agudes.
• Dolines o clotades: són depressions de forma circular de grandària variable. Solen formar-se en les interseccions de diverses fractures.
• Uvales: s'originen quan diverses dolines s'uneixen.
• Poljes: depressions de grans dimensions.

Formes d'interior

• Ngolidors: cavitats situats al fons de poljes a través dels quals les aigües superficials penetren a l'interior.
• Avencs: es tracta de depressions subterrànies profundes, tubulars i +/- verticals.
• Coves: són formes subterrànies que es desenvolupen de manera horitzontal. Cal distingir les cridrs, galeries o sales.
• Estalactites i estalagmites: són dipòsits de carbonat càlcic precipitat d'un goteig d'aigua persistent.
• Columnes: es formen per la unió d'estalagmites i estalactites.
• Tosques calcàries o travertins: s'originen sobre molses i altres plantes.

Aqüífers

Els aqüífers són magatzems d'aigües subterrànies que omplen els porus. El límit superior de la zona saturada entre amb 2 s'anomena nivell freàtic.

Geomorfologia litològica i estructural

És el modelatge del relleu en sòls depèn del clima i els agents geològics. El tipus de roques i la manera com estan disposades en el terreny són factors de gran importància. De l'estudi s'encarrega la geologia estructural.

Relleus estructurals

Es tracta de relleus formats per l'alternança de capes resistents amb altres de blandes, de manera que l'erosió diferencial ha resultat la disposició horitzontal, vertical o inclinada.

Segons la seva inclinació podem distingir:

• Relleu d'estrats horitzontals: es reconeixen per la presència d'ermes i tossals testimoni, també coneguts com a meses.
• Relleu d'estrats inclinats: donen lloc a cuestes.
• Relleu d'estrats verticals: és típic la presència de crestes.

Tipus de roques sedimentàries

• Detrítiques: formades a partir de sediments transportats en estat sòlid.
• De precipitació química: les més importants són les barbonatades, el carbonat sol precipitar a l'acció d'essers vius marins i forma calcàries.
• Evaporites: la precipitació ocorre per processos físics mitjançant l'evaporació de l'aigua del mar. La sal gemma i els guixos són les més abundants.
• Organògenes: es generen per l'acumulació de les parts blanes dels éssers vius.

Sedimentologia

Part de la geologia que estudia els sediments i les roques sedimentàries. L'aspecte més distintiu de les roques sedimentàries és la disposició ordenada en capes o estrats.

El principi de superposició d'estrats estableix que en seqüència normal els estrats inferiors són més antics que els superiors.

Paisatge

Conjunt format per la forma de la superfície terrestre (relleu) i els elements que hi ha a sobre, com la vegetació i les empremtes de l'activitat humana. Es distingeixen paisatges naturals i humanitzats.

La nostra espècie modifica el paisatge de dues maneres diferents: actua directament, alterant la coberta vegetal, extraient roques, minerals i sediments, urbanitzant el territori i construint grans obres d'enginyeria; i modifica l'acció dels agents externs, com els efectes derivats del calfament climàtic (pujada del nivell del mar, inundacions constants) o l'efecte de la pluja àcida, que intensifica la meteorització química sobre les roques i monuments.

Roques orgàniques i petroli

Són acumulacions de matèria orgànica transformada a l'interior de la terra, procedent de vegetals en les zones pantanoses mancades d'oxigen i de plàncton marí. Donen lloc al carbó, el petroli i el gas.

En la formació del carbó es distingeixen diverses etapes:

• Acumulació i soterrament dels restes vegetals en zones pantanoses mancades d'oxigen.
• Transformació de la cel·lulosa de les plantes en carboni per mitjà de bacteris anaeròbics.
• Enriquiment en carboni: a mesura que augmenta la profunditat i la temperatura, el carboni incrementa el contingut en carboni.

En el cas del petroli, es produeix acumulació i soterrament de la matèria orgànica en el fons del mar, i després maduració, que constitueix el petroli líquid o cru.

Migració: una vegada format, el petroli cal que migre des de la roca mare fins a una altra més permeable, com les pruïs i les fissures on s'acumula: la roca magatzem.