El mètode i el dubte de Descartes: fonaments del racionalisme
Descartes: el mètode i el dubte
Descartes, en crisi que va suposar l'abandonament del pensament medieval i aristotèlic, va trobar nous fonaments al coneixement i, criticant l'escolàstica, va considerar un fonament indubtable i sòlid per a tot saber humà: la raó. Considerava no pas un saber sinó la única mathesis universalis sobre l'elaboració de totes les branques del coneixement.
Problema del mètode
Si només hi ha una ciència, també hi ha un sol mètode d'accés al saber. El mètode s'inspira en les matemàtiques, perquè opera per mitjà de la intuïció intel·lectual (captació immediata i directa dels conceptes en la raó) i la deducció (procés pel qual la raó descobreix connexions entre idees simples).
Les regles metodològiques han de servir a la raó per garantir la veritat:
- Evidència: no acceptar com a certa cap noció que no es presenti de forma clara (sense dubte) i distinta (sense confusió).
- Anàlisi: reduir els problemes complexos a dades més simples perquè puguin ser acceptades com a veritats irreductibles mitjançant l'examen.
- Síntesi: les dades proporcionades per l'anàlisi es relacionen entre si i donen lloc a la deducció de les conseqüències i a l'elaboració d'arguments a través dels quals s'arriba al coneixement.
- Enumeració: procediment auxiliar per comprovar i verificar la deducció.
Dubte metòdic
Les regles del mètode porten a construir l'instrument que ens permet d'assolir l'evidència, la veritat clara i distinta que serveix de base al coneixement. Introdueix el dubte metòdic, que consisteix a examinar totes les creences i rebutjar com a falses aquelles de les quals hi ha qualsevol dubte. Descartes proposa sèries d'arguments per a posar en dubte els fonaments de totes les opinions generals.
Pel que fa als sentits, sovint ens han induït a error, de manera que podem imaginar que ens enganyen sempre. No podem basar-nos-hi per a prendre'ls com a fonament per a arguments que condueixin a inferències errònies. No distingim el somni de la vigília: no podem diferenciar amb claredat en totes les circumstàncies aquests dos estats, i no sabem si el coneixement que obtenim és més que una il·lusió onírica.
La hipòtesi del geni maligne posa en dubte fins i tot les matemàtiques. Hem de suposar que Déu pot enganyar-nos o que existeix un geni maligne que ens confon. No sembla verosímil, però no es pot descartar aquesta possibilitat, que comporta el coneixement humà en qualsevol tipus d'error.
Primera certesa: el cogito
Mitjançant el dubte, es dedueix la primera certesa: hi ha alguna cosa de la qual no es pot dubtar. Si dubto, penso; si penso, existeixo. És l'argument agustinià contra l'escepticisme. La primera veritat clara i distinta sobre el coneixement és jo pensant: l'única font de contingut de coneixement i identificable amb el subjecte que coneix i és conscient, en pensar tot el que ocorre en ell. El cogito es concep com una substància espiritual, una ànima.
Idees
Jo penso i tinc una idea clara i distinta: les idees són allò que pensem, i en elles es fonamenta tot el coneixement, perquè són les úniques que tenen certesa. Una idea és qualsevol contingut de consciència, representació de les coses que pertany a l'àmbit espiritual. Segons el seu origen, es classifiquen en:
- Adventícies: provenen de la realitat exterior i són confuses.
- Factícies: formades per nosaltres mateixos mitjançant la imaginació.
- Innates: pertanyen a l'entendiment per la pròpia naturalesa, sense que vinguin de l'experiència ni de la imaginació.
Només les idees innates clares i distintes tenen la garantia de la certesa.