Mètodes Hermenèutics i Crític-Racionals
Mètodes Hermenèutics
Aquest mètode va ser utilitzat per Schleimacher al segle XIX.
La paraula hermenèutica té origen en la paraula grega hermeneuo, que vol dir "interpretar i comprendre". Com diu el seu nom, aquests mètodes van ser aplicats en la interpretació del sentit dels textos sagrats, jurídics, filosòfics, científics i literaris, per interpretar la Bíblia, fixar dates i en l'anàlisi de textos.
Per a realitzar aquesta tasca, calia conèixer el context en què van ser escrits els textos i els problemes que volien resoldre.
L'hermenèutica permet comprendre una obra millor que el seu autor, i una època, millor que els que hi van viure. Aquest és el mètode més adequat de les ciències de l'esperit per a comprendre el significat dels textos històrics o altres obres de l'esperit humà.
D'aquesta manera, l'hermenèutica es rebel·la contra les interpretacions existents sobre aquests fets, ja que tenen com a únic paràmetre la casualitat. Tot i això, també defensa que si les accions humanes i la realitat històrica tenen sentit, cal pensar que no hi ha fets, sinó interpretacions.
Els prejudicis tenen un paper fonamental en el nostre coneixement, ja que sense ells seria impossible comprendre la realitat. Els nostres prejudicis previs constitueixen l'àmbit des del qual podem interpretar creativament i subjectivament la novel·la en qüestió.
Mètodes Crític-Racionals
Aquests mètodes s'allunyen dels dos anteriors.
Aquest mètode, anomenat teoria crítica, va ser desenvolupat per l'Escola de Frankfurt per Horkheimer, Adorno, Marcuse i Habermas.
Els seus autors afirmen que:
- En les ciències socials, i en particular en la psicologia, no n'hi ha prou amb aplicar el mètode experimental (quantitatiu o qualitatiu).
- Per a explicar els fenòmens, tampoc no és suficient la seva comprensió des de dins (hermenèutica) per tal d'aconseguir una societat més lliure, racional i justa.
- La Teoria Crítica vol aconseguir que els productes del progrés tècnic i científic serveixin per a alliberar l'individu.
Aquests filòsofs parlen de:
- Racionalitat Instrumental: Típica de la societat capitalista. És la racionalitat d'aquelles persones que només busquen els mitjans adequats per a aconseguir els fins proposats sense preocupar-se de les conseqüències.
Els filòsofs de l'Escola de Frankfurt critiquen aquest ús de la raó (només capten aspectes parcials de la realitat).
- Racionalitat Crítica: Neix com a proposta davant de la racionalitat instrumental i es caracteritza per:
- Unió raó teòrica + raó pràctica: La capacitat racional de l'ésser humà aplicada a l'acte de conèixer ha de respondre a interessos pràctics i vitals. No està encaminada al simple coneixement, sinó que procura transformar la realitat.
- Raó comunicativa: Capacitat racional d'orientar-se cap a la recerca d'una veritat universal, necessària i comunicable. Els coneixements científics també s'han de guiar per l'interès tècnic, pràctic i emancipador.
- Raó emancipadora: L'ésser humà ha de fer servir la capacitat racional per a autoreflexionar críticament sobre les condicions de la ciència i el coneixement, per tal d'alliberar-se de les cadenes que l'oprimeixen. Des del punt de vista natural (satisfer necessitats) i des del punt de vista social (eliminar dependències).
A partir d'això, els filòsofs de l'Escola de Frankfurt afirmen:
- Els coneixements sempre estan guiats per interessos.
- Les ciències empiricoanalítiques pretenen dominar la naturalesa (interès tècnic).
- Les ciències historicohermenèutiques s'orienten a l'interès pràctic (comunicació i entreteniment dels éssers).
- Pensen que les ciències socials han de guiar-se per l'interès emancipador, que vol alliberar la societat de la dominació i la repressió que pateix.