Miquel Martí i Pol i Manuel Pedrolo: Figures Clau de la Literatura Catalana
Miquel Martí i Pol: El Poeta del Poble
Miquel Martí i Pol és el poeta més llegit de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el feia accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni de les instàncies acadèmiques. La seva constant referència a la situació social i nacional catalana ha fet que molts dels seus poemes fossin sistemàticament citats per polítics i altres dirigents socials, mentre que molts cantants han posat música a les seves creacions, cosa que contribuí encara més a la seva popularització.
Martí i Pol (MMP) va néixer en una precària situació familiar i als 14 anys va començar a treballar com a comptable, però el 1972 va haver de plegar per una esclerosi múltiple. Va militar al PSUC i va ser membre de l'Assemblea de Catalunya. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista, l'esclerosi patida, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de la vida. La seva poesia fusiona un temps interior, personal i subjectiu, amb un temps obert, exterior i social. La suma d'aquestes dues veus configura en un tot la seva poesia, que ha evolucionat segons la seva biografia personal i els canvis de la societat catalana.
Manuel Pedrolo: L'Existencialisme en Escena
Manuel Pedrolo planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietants i permanents sobre interrogants absurds. Així, s'interroga sobre la solidaritat humana, l'afany de revolta i les seves dificultats. Els personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Així, ens trobem amb personatges empresonats, el que provoca en el públic una sensació d'angoixa molt apreciada.
Preocupat per la condició de la persona humana en un sentit transcendent, però compromès amb un país i un moment molt concrets, Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes de l'absurd. El teatre de Pedrolo és pessimista i planteja una rigorosa transposició de la realitat. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que tracten d'explicar.