Miquel Martí i Pol i el teatre català: poesia, difusió i renovació

Miquel Martí i Pol: estil i difusió

Miquel Martí i Pol és un poeta de llenguatge senzill i proper. L'obra de Martí i Pol, gràcies a la seva difusió, l'ha convertit en una referència popular de la poesia catalana del segle XX. Aquesta estima i popularitat s'expliquen perquè la seva poesia és comunicativa, ja que s'expressa amb un llenguatge directe i assequible, esquivant l'hermetisme. També influeixen la sinceritat de la seva veu poètica, la reflexió metafísica, el compromís nacional, el pas del temps, el balanç de la vida i l'experiència biogràfica que comunica.

D'altra banda, la gran difusió obtinguda, en part, es deu a la col·laboració amb cantautors com Lluís Llach i Rafael Xambó, que han musicat molts poemes. Però, sobretot, cal atribuir-la a la calidesa dels seus versos, on l'amor, l'experiència moral individual i col·lectiva i la convivència amb la greu malaltia que va patir són presents amb un llenguatge que defuig l'artificiositat.

Obres més rellevants

Entre les seves obres més importants destaquen:

• El poble (1966)
• La fàbrica
• Estimada Marta
• El llibre de les solituds (1997)

Teatre català: prohibició i renovació

El règim franquista va prohibir el teatre català; es va recuperar l'any 1946, representant obres de preguerra amb una forta censura.

Als anys cinquanta es van permetre traduccions; això va renovar l'escena amb el neorealisme, els corrents existencialistes i el teatre èpic.

Als anys seixanta van continuar les renovacions que van permetre la fundació de teatres com l'ADB i de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que va afavorir el teatre independent i la revalorització del director, l'escenògraf i l'intèrpret.

Dues modalitats teatrals destaquen:

• Teatre documental, que representa i analitza un fet històric.
• Sàtira política, que utilitza l'humor per acompanyar la primera.

Els grups teatrals que sobresurten són: Els Joglars, Els Comediants (basats en el teatre-festa) i Dagoll Dagom. Els autors que destaquen són: Joan Brossa, Manuel de Pedrolo i Salvador Espriu.

Als anys setanta es va iniciar el teatre independent i universal. El desenvolupament del teatre al País Valencià està relacionat amb la intervenció dels germans Sirera, que reivindicaven la necessitat d'un teatre actual.