Què entenia Aristòtil per catarsi en la tragèdia?

Aristòtil entenia la catarsi com la purificació de les emocions de l'espectador, especialment la compassió i la temor, que la tragèdia provoca en ell. El text la defineix com la purificació que segueix la imitació d'una acció.

Quina relació estableix Espriu entre Antígona i la guerra civil?

Espriu utilitza el mite d'Antígona per denunciar, en clau, la tragèdia civil. El text indica que la història d'Antígona té una relació evident amb el conflicte que divideix Espanya en dos bàndols.

Què canvia Espriu respecte de Sòfocles en el destí de Creont?

A Sòfocles, Creont pateix les conseqüències de la mort del seu fill Hemó i de la seva esposa Eurídice. A l'obra d'Espriu, en canvi, a Creont no li passa res.

L'Antígona d'Espriu i la tragèdia clàssica: mites, catarsi i conflicte civil

Resum

El text analitza la tragèdia clàssica a partir de la teoria d'Aristòtil (catarsi, mimesi, eleos i phobos) i examina la recreació d'Antígona feta per Salvador Espriu. Compara la seva versió amb les d'Èsquil i Sòfocles, i en relaciona el conflicte civil amb la guerra espanyola i la figura de Franco.

Punts clau

Aristòtil defineix la tragèdia com a imitació d'una acció acabada que genera compassió (eleos) i temor (phobos) i provoca la catarsi.
Espriu escriu la primera versió d'Antígona el 1939, mentre encara no havia acabat la guerra civil espanyola.
Espriu relaciona el conflicte entre Antígona i Creont amb el conflicte civil espanyol i Creont amb el dictador Franco.
A Èsquil, la lluita fratricida és el nucli de l'obra; a Espriu es menciona en el pròleg però no s'explica.
A Sòfocles, Antígona s'enfronta a Creont perquè prohibeix el funeral de Polinices, i aquesta confrontació la porta a la mort.
Espriu crea un personatge-pròleg que situa l'espectador en el cicle mitològic dels Labdàcides i en tanca l'obra amb un final anticatàrtic.

Posa't a prova

Mites Antics i la Tragèdia Clàssica

Els mites clàssics de la tradició occidental són una atracció constant entre els intel·lectuals de tots els temps, aquells de sang i passió que colpegen la sensibilitat i porten a la impressió i l'horror. Això fa que la tragèdia continuï vigent en el present, ja que no passa de moda.

La Tragèdia Aristotèlica: Catarsi i Mimesi

Aristòtil va definir la tragèdia com una imitació d'una acció acabada i de certa magnitud, escrita en un llenguatge distingit i no pas com una narració, generant compassió i temor, i provocant la purificació de les emocions. Per a Aristòtil, la purificació és la CATARSI, la imitació la MIMESI, la compassió ELEOS, i la temor PHOBOS.

L'autor crea com un microcosmos on es mouen els seus personatges i representen un paper. A la tragèdia, ELEOS ens genera la identificació amb l'heroi, mentre que PHOBOS és la por que sentim davant les accions (voluntàries o involuntàries) de l'heroi que el condueixen a un final tràgic. La desgràcia del personatge es comparteix amb l'espectador.

Salvador Espriu i la Recreació d'Antígona

Espriu parteix del model grec per interpretar Antígona; es tracta de la recreació d'un mite que li serveix per denunciar, en clau, la tragèdia civil. Perquè Antígona s'inclou dins del conjunt de tota l'obra espriuana.

Formació d'Espriu i el Món Antic

Espriu s'incorpora a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Història Antiga, i s'especialitza en egiptologia després de viatjar amb els seus companys per la Mediterrània i conèixer Grècia, Palestina i Egipte. Després va voler fer una nova carrera, Filologia Clàssica, però l'esclat de la guerra s'ho va impedir. No va poder continuar estudiant. La seva formació justifica l'atenció d'Espriu cap al món antic i és un conjunt de coneixements de cultura egípcia, mitologia grega, tradició hebrea i cristiana. I això permet que tota la seva obra enllaci amb els llibres de la mitologia clàssica.

Antígona d'Espriu: Mite i Conflicte Civil

Espriu fa la primera versió d'Antígona l'any 1939, quan encara no ha acabat la guerra. És evident l'estreta relació entre la història d'Antígona i el conflicte que divideix Espanya en dos bàndols; també són evidents les relacions que uneixen el personatge Creont i el dictador Franco.

Referències Clàssiques de l'Antígona

Antígona és un personatge que forma part del cicle mitològic dels Labdàcides, sobre els quals recauen un seguit de fatalitats que són el nucli temàtic de les diverses tragèdies que afecten la família. En aquest sentit, són dues les tragèdies de les quals Espriu parteix per escriure la seva obra.

El Cicle Mitològic dels Labdàcides

Espriu crea un personatge-pròleg que situarà l'espectador en aquest cicle mitològic i l'ajuda a ubicar l'heroïna en el seu context. El pròleg permet conèixer els esdeveniments succeïts als Labdàcides i el lloc que ocupa Antígona en aquesta història. La versió d'Espriu comença amb el setge de la ciutat.

Comparativa: Esquil, Sòfocles i Espriu

L'Antígona d'Esquil: Lluita Fratricida

En l'obra d'Esquil, la lluita entre germans és el nucli argumental de l'obra i és extensament detallada. En canvi, l'obra d'Espriu esmenta la lluita en el pròleg, però no l'explica. Etèocles i Polinices es donen mort i s'acompleix la maledicció sobre els fills d'Èdip, que Tirèsies ja l'havia advertit.

En l'obra d'Esquil, és un missatger qui anuncia a Etèocles el setge dels set guerrers disposats als portals, i també és un missatger qui dona a conèixer la llei per la qual no es pot enterrar el cos de Polinices. A l'obra d'Esquil, Creont no existeix. L'obra d'Esquil acaba quan Antígona fa explícita la seva oposició a la llei de no enterrar Polinices.

L'Antígona de Sòfocles: El Conflicte Central

El veritable protagonisme d'Antígona és a Sòfocles, a la tercera obra. L'autor grec Sòfocles comença l'obra quan els dos germans ja són morts. Creont s'ha proclamat rei de Tebes, i Antígona s'enfronta a ell quan sap que prohibeix el funeral de Polinices. Creont és l'exemple clàssic de l'odi, i Antígona de l'amor; aquesta confrontació la portarà a la mort.

La mort d'Antígona, soterrada a la cova, té si més no un acord de pietat i és, per tant, una mort assumida en plena lucidesa.

El Destí de Creont en les Versions Clàssiques

Creont no acaba aquí, perquè Tirèsies ja l'havia advertit: el seu fill Hemó se suïcida perquè el seu pare ha matat la seva promesa. I Eurídice també, perquè ha mort el seu fill.

L'obra d'Espriu, per a Creont, té les mateixes adversitats que les de Sòfocles; en la d'Espriu, però, a Creont no li passa res.

El Personatge-Pròleg d'Espriu i el Final

Hi ha un personatge nou que crea Espriu que tanca l'obra amb un parlament d'una lucidesa demolidora. És el qui s'encarrega de donar un final anticatàrtic.