Modificació i Extinció de l'obligació: Conceptes i Causes

La modificació de la relació obligatòria

La modificació de l’obligació es regula en seu de novació (arts. 1203-1213 CC). La novació d’acord amb la tradició romanista es considera causa d’extinció de l’obligació (arts. 1143, 1156, 1204, 1207 CC): la introducció de novetats en l’obligació existent que desemboca en l’extinció i substitució per la nova (novació extintiva). El silenci legal sobre la modificació no comporta, però, prohibició; les parts poden variar l’obligació mantenint la mateixa relació, a l’empara del principi d’autonomia privada (art. 1255 CC) sense que l’obligació s’extingeixi. Novació i modificació són conceptes relacionats però que es diferencien. Convé, per això, delimitar-los bé. En sentit ampli és modificació qualsevol variació que es faci en la relació obligatòria que comporti novetats. En sentit restringit modificació només és la que implica l’alteració dels elements estructurals (els que identifiquen) de la relació obligatòria mentre aquesta encara persisteix. No obstant això, és més que un fet que altera l’estructura de l’obligació doncs designa alhora, l’efecte. De manera que s’han de distingir dos conceptes:

1. Modificar és dur a terme una determinada activitat en la qual s’utilitza un concret mitjà: l’alteració que provoca la nova forma de relació; és a dir, és un mecanisme jurídic que pot emprar-se per a fins jurídics dispars i en el qual no es determina per endavant la conseqüència jurídica (per ex. s’alteren els elements de la relació quan es transigeix (art. 1809 CC), es varia una relació obligatòria anterior per fer una novació (art. 1203, 1204 CC), o pot fer-se per conservar-la amb el canvi introduït) i
2. Modificar suposa provocar una conseqüència jurídica concreta en la relació obligatòria. És el resultat —efectum iuris— que se’n deriva. La modificació com a efecte suposa la pervivència de la mateixa relació obligatòria que subsisteix juntament amb la variació introduïda (sobre la qual ha operat, prèviament el mecanisme modificació).

La novació, per contra, se situa, sempre, en el pla dels efectes: la variació, que és imprescindible perquè hi hagi novació (utilització del mecanisme modificatiu) comporta l’extinció de l’obligació anterior i la seva substitució per una nova creada en base a aquella.

Causes d’extinció de la relació obligatòria

Les obligacions s’extingeixen (art. 1056 CC):

• Pel pagament o compliment
• Per la pèrdua de la cosa deguda.
• Per la condonació del deute.
• Per la confusió dels drets de creditor i deutor.
• Per la compensació.
• Per la novació.

L’enumeració legal de les causes d’extinció de la relació obligatòria no exhaureix tots els fets que poden originar-la. A més dels enunciats s’han de tenir en compte altres que encara que estan disposats en concret per a determinades relacions, en veritat tenen més abast ja que poden entrar en joc per a supòsits diferents dels previstos; així succeeix amb el mutu dissens, la denúncia unilateral i el desistiment, raó per la qual s’han de considerar entre les causes d’extinció. Diverses de les causes esmentades s’han estudiat en les lliçons anteriors (en el pagament o compliment, en els subrogats del compliment i amb ocasió de la modificació de l’obligació) a les què ens remetem, en aquesta lliçó s’exposen aquells fets que no han estat tractats, i les altres formes d’extinció que tenen caràcter ampli. En tots ells la nota en comú que, en certa mesura, els unifica es troba en que l’efecte d’extinció no suposa execució de la prestació deguda.