Moviment Obrer a Espanya: Orígens, Lluites i Ideologies

Moviment Obrer: Transformacions i Consciència

Es van produir transformacions econòmiques i socials significatives. Els partits del liberalisme (moderats, progressistes, republicans i demòcrates) van evolucionar al mateix temps que ho feia el moviment obrer.

Les classes populars van anar a remolc políticament dels sectors més evolucionats (moderats, progressistes, republicans i demòcrates). Fins que aquestes classes es van convertir en proletariat i van trencar amb la burgesia més radical, ja que van prendre consciència de la seva situació (no podien votar a causa del sufragi censatari, no vivien gens bé) i van desenvolupar un model polític propi. Els objectius polítics de la burgesia no tenien res a veure amb els del proletariat.

Formes Primerenques d'Organització Obrera

• El ludisme: Són manifestacions espontànies per les seves condicions de vida. Els obrers pensaven que les màquines eren les culpables de la seva situació i que els van treure la feina, per això van anar a destruir-les. També es diu ludisme perquè feien manifestacions primitives: no sabien què volien, però sí el que no volien. Van incendiar la primera màquina de vapor.
• Societats de Socors Mutus: Començaven a sorgir les societats de socors, organitzacions en què els membres, a partir d'unes quotes, tenien dret a certs beneficis (enterrament, baixes, metges...). Aquestes societats es van anar derivant cap a sindicats. Al principi, cada ofici tenia el seu sindicat propi. Es va crear un únic sindicat a Catalunya per a les tres classes de treballadors del vapor. Els sindicats estaven prohibits perquè els treballadors s'adonaven que junts tenien força.
• El Socialisme Utòpic: Contemporani al ludisme i a les societats de socors, va sorgir el socialisme utòpic. Persones que estudiaven els socialistes utòpics estrangers van aportar idees a Catalunya. Van posar en evidència les condicions de vida pèssimes dels treballadors. Eren teòrics, és a dir, no van formar part directament del moviment obrer ni de manifestacions o revoltes. Van divulgar els seus pensaments amb els seus propis mitjans. Un dels socialistes utòpics més importants va ser Abdó Terrades. No parlaven de liberalisme, sinó d'altres maneres d'organitzar la societat: enfront de la propietat privada, proposaven la col·lectivitat; l'individu no era el més important, sinó el col·lectiu. Van començar a donar noves idees de societat enfront de la individualitat i la propietat privada, però que no van acabar funcionant, per això es diu utòpic.

La Primera Internacional i el Moviment Obrer Espanyol

L'AIT (Associació Internacional de Treballadors) tenia com a objectiu coordinar els esforços dels treballadors a tots els països, impulsant el moviment obrer. Es va formar el 1864 a Londres i va arribar a Espanya als anys 70 del segle XIX.

Fanelli va representar la línia anarquista de la Internacional. Va sorgir la Federació Regional Espanyola (FRE) amb les idees de Fanelli, i va tenir força èxit a Catalunya i Andalusia. Fanelli va enviar un representant amb les seves idees a Espanya, i aquestes van xocar amb les dels marxistes.

La FRE es va trencar per l'enfrontament entre Marx i Bakunin. Marx volia la creació de partits polítics de caire obrer (a Europa), i els marxistes van crear la Nova Federació Madrilenya (NFM). La Internacional es va dividir en un comitè internacional, amb una assemblea i un comitè nacional. Els anarquistes van rebutjar aquesta estructura.

Quan es va produir la ruptura de la FRE, la facció anarquista va mantenir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), mentre que de la Nova Federació Madrilenya (NFM), de caire marxista, van sorgir el PSOE (1880) i, posteriorment, la UGT (sindicalisme, 1888). Tot això va sorgir a Barcelona perquè és on més pes tenia l'urbanisme i la industrialització.

Els marxistes es van dividir en dues branques: el PSOE (socialdemòcrates), que no rebutjaven el canvi de la societat i buscaven conquerir el poder creant partits polítics per transformar el país, i els partits partidaris de la revolució (comunistes), que defensaven la violència. Però el sistema polític existent va fer que cap partit tingués prou vots per aconseguir els seus objectius.

Mentre tot això sorgia, qui governava era la burgesia més conservadora, i hi havia un sufragi censatari.

L'Anarquisme a Espanya: Violència i Divisió

L'anarquisme va viure a Espanya un període molt violent (1875-1900). Encara que operaven en la clandestinitat, van utilitzar la violència, amb bombes contra els pilars de la societat (església, burgesia...), per intentar arribar a la revolució. Això va portar a que l'anarquisme s'acabés trencant i es dividís en dues branques: els anarcocomunistes (partidaris de l'acció violenta) i els anarcosindicalistes (que defensaven la lluita sindical a través de la vaga i l'organització de la classe obrera).

A partir de 1900, l'anarquisme va tenir una etapa de davallada i va ser molt perseguit, però el 1910 va tornar a sorgir amb molta força. Alguns sectors de Barcelona van començar a plantejar la qüestió social. A la resta d'Europa ja s'havien produït alguns canvis en aquest àmbit, però a Espanya encara no.