Museu Guggenheim de Bilbao: Arquitectura i Influències

Guggenheim A) Catalogació: Museu Guggenheim de Bilbao Autor: Frank Owen Gehry (1929). Cronologia: 1993-1997. Estil: desconstructivisme. Tipologia: Arquitectura civil - museu. Localització: Abandoibarra Etorbidea, 2, a la riba del Nerbion, Bilbao.

B) Anàlisi material Materials de construcció: formigó armat, acer, vidre, pedra calcària d’Andalusia, maons i làmines de titani. Sistema constructiu: amb tècniques i materials nous.

Context històric (Guggen, Bourgeois): Al llarg del segle XX, la humanitat va viure moments decisius des del punt de vista històric: la caiguda del mur de Berlín, el 1989, que va portar la democràcia a tots els països de l’òrbita soviètica. La realitat econòmica va aixecar un altre teló: el que separa els territoris rics dels que intenten sortir de la pobresa. La Xina iniciava la travessia del comunisme cap a un model polític que conjuminava una economia capitalista amb un sistema unipartidista. Durant els últims anys de la dècada dels vuitanta, Algèria emprengué un procés de liberalització econòmica i política que va provocar el sorgiment dels islamistes. El 2 d’agost de 1990, Sadam Hussein va ordenar la invasió de Kuwait, i els Estats Units van respondre enviant-hi un exèrcit amb una gran capacitat de destrucció. A Espanya, el 1992, els Jocs Olímpics i l’Expo van situar les ciutats de Barcelona i Sevilla, respectivament, a primera línia de l’escena internacional. En aquesta mateixa dècada, els assassinats comesos pels GAL (Grups Antiterroristes d’Alliberament) contra ETA van comportar un canvi en el Govern i la pèrdua de poder del partit socialista. El 1993, Yitzhak Rabin i Yasir Arafat van firmar un acord de pau per posar fi al conflicte del Pròxim Orient entre israelians i palestins: hi reconeixien que la destrucció mútua no podia seguir i acordaven el repartiment de terres. A finals de segle també culminà el desmantellament del règim de l’apartheid a Sud-àfrica. Grans Llacs esdevingué l’escenari d’un dels genocidis més grans de la història: la matança de gairebé un milió de rwandesos.

Estil

1988 al Museum of Modern Art de Nova York, exposició titulada «Deconstructivist Architecture», principals exponents de la nova tendència: Frank Owen Gehry. El terme desconstrucció fa referència a un corrent arquitectònic que molta gent associa amb el postmodernisme, Europa i als Estats Units durant els anys vuitanta i noranta. Abans d’influir en l’arquitectura, va afectar la filosofia, a finals de la dècada dels seixanta, amb Jacques Derrida com a principal representant, el qual se servia d’aquesta tendència per indicar la multiplicitat d’interpretacions que es poden donar a un text. Defugien els cànons i les proporcions de l’arquitectura clàssica. Les característiques fonamentals de la seva arquitectura eren: l’obliqüitat, la precarietat, la manca d’harmonia en la combinació de formes i materials i la irregularitat. En aquest estil, els trets de l’arquitectura convencional desapareixen i es busquen formes incoherents. La desconstrucció implica la descomposició de les funcions i de les formes en les seves diferents parts, a fi de propiciar la seva inclusió en estructures superiors (socials o urbanístiques). Els desconstructivistes volen reflectir la manca d’orientació de les societats i la impotència davant l’intent de captar en una imatge global els diversos components que configuren la realitat del veïnatge universal.

Frank O. Gehry, nascut al Canadà i naturalitzat als Estats Units, considerat, actualment, un dels arquitectes més influents. Als anys setanta, va ser un dels pioners del minimalisme; durant els vuitanta es va decantar pel desconstructivisme. Es caracteritza per l’ús de materials inusuals, pel seu esperit anticlàssic, per la utilització d’unes estructures gairebé orgàniques, pel gust per l’asimetria i per l’intent de recrear en l’edifici les característiques físiques i culturals del medi on el construeix.

Descripció formal, planta

Superfície edificada de 24.290 m², 10.560 dels quals es destinen a sales d’exposició. S’hi accedeix a través d’unes escales descendents que solucionen el problema de la diferència de nivell entre la ria i l’eixample urbà i, al mateix temps, eviten que superi l’alçària dels edificis propers. La construcció s’articula al voltant d’un eix central, l’atri, de 50 m d’alt i il·luminat per una claraboia amb forma de flor.

Alçat

Elements sustentadors: destaca una espectacular estructura d’acer i formigó armat, en forma d’ossada, amb grans pilars visibles a l’eix central de la construcció. Els murs de vidre estan reforçats per una estructura d’acer amb tractament específic perquè filtrin la llum natural de tal manera que no pugui perjudicar les obres d’art. Elements sustentats i de cobriment: com ja hem esmentat, la construcció s’articula al voltant d’un eix central, l’atri, de 50 m d’alt i il·luminat per una claraboia amb forma de flor. Situada a la cúpula metàl·lica que tanca, per la part superior, el museu i els murs de vidre que el formen. Espai exterior: dues formes diferents: ortogonal, amb recobriment de pedra calcària, i corba, amb recobriment de làmines de titani de 0,3 mm de gruix. Qualitats reflectores que fan que canviï de color en funció de la incidència dels raigs solars i permeten jugar amb el reflex sobre l’aigua de la ria.

Exteriorment té aspecte de proa, recorda un vaixell, com un homenatge a la ciutat portuària on s’ha construït. Els jocs formals de l’edifici només acompleixen la funció de cridar l’atenció del públic. El projecte inclou, a més de sales d’exposicions, un auditori, un restaurant, un cafè, una llibreria i, al voltant de l’edifici, àmplies àrees d’ús públic. Espai interior: L’edifici es compon d’uns espais interconnectats, que es combinen amb murs cortina de vidre. Aquests murs separen els espais principals, amb extraordinària transparència i unes fantàstiques perspectives i aporten una sensació d’unitat a tot el conjunt. L’atri parteix un conjunt de passarel·les curvilínies, ascensors envidrats i torres d’escales que connecten les dinou sales d’exposició. Deu sales presenten una forma rectangular; les altres nou són de forma irregular i estan recobertes de titani. La més excepcional és la destinada a les obres de gran format: sala en forma de nau, de 30 m d’ample per 130 m de llarg.

La senzilla distribució dels diferents espais facilita la circulació per les sales del museu. Un cop dins descobrim que, malgrat la complexitat de les formes còncaves i convexes, l’interior amaga un món ordenat i clar. Des de l’atri també s’arriba a una terrassa, amb vistes a la ria i al jardí d’aigua, coberta per una marquesina recolzada en un únic pilar de pedra.

Anàlisi conceptual

Aquest edifici s’ha convertit en el nou monument de la ciutat, fet que ha contribuït a la seva requalificació, i ha deixat de ser un lloc destinat a l’elit per passar a donar cabuda a tothom. És un espai per poder-hi estudiar, comprar, menjar, distreure’s o reunir-se. Funcions: atreure el públic, encabir-hi serveis, espais i ambients, exercir un paper important dins l’estètica urbana, etc. Solomon R. Guggenheim va ser un dels mecenes més importants del segle XX. El 1927 va iniciar la seva col·lecció d’art modern i contemporani «per a la promoció de l’art i la millora mental o moral d’homes i dones, tot promovent la seva educació, il·lustració i gust estètic». Entre d’altres, la col·lecció inclou obres de Kandinsky, Picasso, Mondrian, Chagall, Brancusi, Calder, Giacometti, Pollock i De Kooning.

Funció

El Museu Guggenheim de Bilbao és el resultat de la confluència d’interessos del Govern del País Basc i la Fundació Solomon R. Guggenheim. La finalitat del projecte era la remodelació urbana i l’impuls del sector terciari en una àrea castigada per la crisi dels anys vuitanta. D’aquesta manera, al mateix temps que es creava una oferta cultural de notable importància, naixia un focus d’atracció turística que havia de proporcionar importants ingressos procedents de l’exterior. En darrera instància, també es pretenia potenciar l’àrea metropolitana de Bilbao, tot convertint-la en nucli de referència de l’eix atlàntic.

Influències/ Projecció

Encara que construït amb posterioritat, en el disseny de la Sala de concerts Walt Disney de Los Angeles realitzat en 1989, Gehry apunta les bases estructurals i estètiques del Museu Guggenheim de Bilbao, vinculades a les teories deconstructivistes de finals dels anys vuitanta del filòsof francès Jacques Derrida, centrades en la fragmentació de la forma.

La seva complexitat va fer que l'arquitecte utilitzés un programa de simulació per ordinador, capaç de calcular les estructures necessàries per aguantar l'edifici, l’impacte mediambiental i els costos totals, obrint noves portes a l'arquitectura a partir dels avenços tecnològics.

L’obra constitueix un exemple modèlic de reconversió del paisatge urbà, punt d’intersecció entre la ciutat històrica i la zona industrial.

Gran aportació de l’arquitectura entre finals dels anys vuitanta i fi de segle XX: de fet, el Museu és una obra d’art en si mateix.