Narrativa catalana: Cicle Cassana, La plaça del Diamant i Monzó

Cicle Cassana

Cicle Cassana A finals de la dècada dels 70 Enric Valor va començar a publicar les novel·les del Cicle Cassana, integrat per la trilogia Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l'horitzó. Constitueixen una crònica de la societat rural de Cassana del segle XX. Valor hi rememora les seves vivències de joventut sobre la destrucció d'una classe social. Ens conta la història d'una vida tancada a les muntanyes i encara feudal, quan la qüestió social comença a desbaratar els seus esquemes, sobre els fons de la primera guerra europea. Valor presenta varietat al panorama social. En les seves novel·les apareix molt vinculat al món rural on es va criar. En aquest món ho descriu tot d'una manera molt realista. Les seves novel·les es poden agrupar en dos blocs: novel·les d'heroi individual i novel·les en què l'heroi individual es substituït per un protagonista col·lectiu.

La plaça del Diamant

La plaça del Diamant Aquesta obra no és exactament una obra sobre la Guerra Civil. Aquest fet històric hi apareix només com un rerefons de la narració, que es centra en la psicologia de la protagonista, en la seva història d'opressió i de soledat. Les tècniques del monòleg interior i l'ús de l'estil indirecte i directe donen com a resultat una llengua oral. Aquesta obra incorpora molts motius simbòlics, com els coloms. La plaça del Diamant tracta d'una història molt senzilla sobre una dona de les classes populars, els esdeveniments que va haver de viure i altres aspectes. El contrast entre allò que és tràgic i complex, com la guerra, i allò que és petit, produeix una tensió dramàtica.

Monzó

Monzó: Les notes que han esdevingut característiques del seu món són: l'esperit crític, l'univers ciutadà, l'atracció per històries breus i fragmentades de personatges anònims, i la poetització de mites de la societat de consum. Definitivament opta per la narrativa més directa al lector. Els seus contes es basen en una idea inicial i única. Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura. A partir dels 90 els seus contes van començar a agrupar-se en dos pols:

• Primer pol: alineació de la vida en parella.
• Segon pol: reescriptura en clau irònica d'episodis literaris ben coneguts.