Narrativa i Poesia Catalana: De l'Experimentalisme a Quim Monzó (1939-Actualitat)
Narrativa Catalana (1970-Actualitat)
Els novel·listes que es donaren a conèixer al començament dels setanta compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics, cosa que els va fer decantar per l’experimentalisme narratiu. Moltes de les novel·les d’aquesta generació tenen un caràcter de crònica generacional i se centren en el tema de la fugida com a reacció contra la situació claustrofòbica que es vivia en l’entorn familiar i en l'entorn sociopolític de la dictadura franquista.
Des de la primera dels vuitanta, la novel·la de gènere ha estat molt practicada pels escriptors, que l’han considerada un mitjà per a arribar a un públic més ampli. Aquests gèneres inclouen:
- La novel·la policíaca
- L’eròtica
- La de ciència-ficció
- La històrica
Una altra línia important de la narrativa actual està representada per Quim Monzó i altres autors. Amb tocs d'humor que no amaguen un cert sentit tràgic de l'existència, han produït una literatura que mostra la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista.
Quim Monzó: Humor, Tragèdia i Elisió
Els contes de Quim Monzó es basen en una idea inicial i única, de vegades una sorpresa final, que produeix un gag, una situació còmica, irreverent i absurda, en els primers llibres, més realista i càustica en els darrers.
Després del seu primer recull de contes —Uf, va dir ell—, s’hi fa perceptible una evolució envers la màxima elisió d’elements superflus, tant pel que fa a la ficció com al model de llengua literària. Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l’escriptura.
En el segon llibre de contes, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauri (1980), encara és present una certa atmosfera onírica, però en L’illa de Maians (1985) preval la reflexió sobre el llenguatge i l’acte de l’escriptura, i també la denúncia de les vanitats del món literari. Els personatges de Monzó, l’ambient en què viuen, les formes habituals de relació, etc., tenen una relació molt directa amb els estils de vida urbana de les acaballes dels setanta i el començament dels vuitanta.
Poesia Catalana (1939-1970): Debats Estètics
Entre la fi dels quaranta i el començament dels cinquanta, Carles Riba va orientar un conjunt de poetes que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust per l’expressió culta i el rigor de la llengua (poesia pura). Hi ha un altre corrent entorn de J. V. Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.
En els anys seixanta es produeix un debat que va enfrontar l’estètica de tradició simbolista amb el realisme històric, corrent que concebia la literatura com una forma de compromís polític i que reivindicava la participació en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà.
En els setanta es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa i es va redescobrir la poesia de J. V. Foix.
El Canvi al País Valencià
Al País Valencià, l’anunci del canvi el va marcar el 1974 l’antologia d’Amadeu Fabregat, Carn Fresca. Els autors antologats compartien únicament el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma.