Narrativa i teatre gallecs de 1954 a 1980: renovació i trajectòria

NARRATIVA

Aquest moviment renovador, semblant als experimentats a les literatures europees de l'època i molt influït per ells, es desenvolupa entre 1954 i 1980. La renovació narrativa va afectar tant els aspectes de contingut com els formals. Les temàtiques es mouen dins del marc de l'expressió de l'absurd de l'existència, el pessimisme i la desesperança. Abunden els assassinats, els suïcidis, els fracassos personals, l'amor insatisfet, la solitud. Els personatges estan caracteritzats com a éssers perduts i moguts per les circumstàncies, violents, agressius, solitaris, desequilibrats, autodestructius... Hi ha evidència d'un gust per la ruptura de l'ordre cronològic i per la reducció radical del temps de la història. Els espais són majoritàriament urbans o suburbials. Hi ha una fugida conscient del ruralisme. Es presenten ambients claustrofòbics, sòrdids. D'altra banda, també es posa de manifest una atracció pel cosmopolitisme i per les localitzacions estrangeres. Pel que fa a la perspectiva de la narració, s'observa una preferència per la primera persona protagonista i les perspectives objectivistes, i un gust pel multiperspectivisme i el monòleg interior. L'estil és simple, amb oracions curtes, una marcada tendència al coloquialisme i una fugida deliberada de la retòrica. En moltes obres es realitzen descripcions de natura objectualista.

Un dels grans autors del moviment és Méndez Ferrín. Les seves tres primeres obres, entre les quals destaca O crepúsculo e as formigas, s'encaixen clarament dins de les característiques de la NNG: personatges problemàtics, espais urbans, estil menys elaborat... Posteriorment, l'experimentalisme es va reduint, alhora que la realitat social i política gallega va cobrant més pes. La seva obra es caracteritza per la reconstrucció d'un passat mític que remet a la cultura celta i a la matèria artúrica. Abunden en la seva narrativa els topònims i antropònims d'aparença cèltica, oriental o nòrdica.

L'obra narrativa de Carlos Casares pot dividir-se en dues etapes. La primera, en la qual destaca Vento ferido, manifesta una gran renovació formal, lligada a la nova estètica de la NNG. Mostra una realitat inquietant i opressiva i empra el monòleg interior, l'objectivisme i la narració en 2a persona. En l'etapa de maduresa escriu novel·les més realistes, centrades en successos o situacions històriques de diferents períodes del segle XX, sense renunciar totalment a l'element fantàstic.

Altres autors destacables d'aquest moviment són Rodríguez Mourullo (Memorias de Tains), María Xosé Queizán (A orella no buraco) i Camilo Gonsar (Cara a Times Square).

TEATRE

En aquest període es distingeixen tres tendències diferenciades: el teatre regionalista, continuador del teatre costumista i de la comèdia urbana de les Irmandades da Fala; la tendència renovadora, que aprofundeix en la modernització del teatre d'inspiració avantguardista de preguerra, els representants de la qual són Otero Pedrayo i Ánxel Fole; i el teatre d'angoixa existencial, representat per Manuel María i Ricardo Carvalho Calero, que ofereix unes característiques anàlogues a l'Escola da Tebra de la poesia.

La recuperació teatral d'aquest període va ser iniciada per un conjunt heterogeni d'autors, anomenat el grup d'enllaç, que serveixen de connexió entre la dramatúrgia de preguerra i la renovació del teatre independent. Hi destaquen Otero Pedrayo (O desengano do prioiro) i Blanco Amor, la obra dramàtica del qual (Farsas para títeres) es pot dividir en farses, peces imaginatives, plenes d'elements fantàstics i satírics, amb personatges esquemàtics i escenografia austera, i autos, peces de realisme costumista que recreen personatges i situacions del món rural gallec. Álvaro Cunqueiro és autor d'O incerto señor Don Hamlet, príncipe de Dinamarca, una de les obres més importants i més representades del teatre gallec, que realitza una original versió del drama shakespearià en la qual el rei usurpador resulta ser el verdader pare del príncep.

La Generació dels 50 està constituïda per un conjunt d'escriptors que irrompen a la dècada dels 50 amb una decidida vocació renovadora. Hi destaquen Daniel Cortezón, Manuel María, Xohana Torres i Bernardino Graña. L'obra dramàtica de Daniel Cortezón (Prisciliano) és una revisió d'importants episodis i personatges de la història de Galícia: Prisciliano, Xelmírez, Pedro Madruga, els irmandiños, Castelao... Manuel María (Auto do labrego) és autor d'una copiosa obra teatral, composta per poemes dramatitzats, textos infantils, autos, farses i drames èpics. Xohana Torres aborda a Un hotel de primeira sobre o río la temàtica de denúncia social: l'expropiació de les terres amb fins especulatius. Les obres de Bernardino Graña (20 mil pesos crime) comparteixen una visió crítica sobre el poder dels diners i sobre la vida alienada de l'ésser humà en el món modern.

A mitjan anys 60 apareixen els primers grups de teatre independent gallec, que s'estendran per tota Galícia, convertint-se en un fenomen d'extraordinària vitalitat. Els seus objectius són:

• Rescatar el teatre de les sales convencionals per acostar-lo al públic en tota mena de locals.
• Trencar amb el concepte de companyia estable del teatre burgès i apostar per la itinerància i la creació col·lectiva.
• Cercar nous mètodes per a la creació i la representació, sempre amb un afany experimental, obert a tota mena d'influències.
• Crear una xarxa teatral al país que permeti el desenvolupament d'una dramatúrgia gallega moderna i compromesa.

El 1973 es convoca la I Mostra de Teatro Galego de Ribadavia i el I Certamen Abrente de textos dramàtics. Amb aquesta iniciativa, Ribadavia es converteix en el principal punt de trobada del teatre gallec. Al voltant de la Mostra de Ribadavia es crea el denominat Grup de Ribadavia o Grup Abrente, format per autors que hi tenen una destacada participació i que resulten guanyadors del premi Abrente: Manuel Lourenzo, Euloxio R. Ruibal i Roberto Vidal Bolaño.