Nietzsche: Apol·lo, Dionís, Mort de Déu, Superhome i Voluntat de Poder
Apol·lo i Dionís
Nietzsche afirma que la tragèdia clàssica grega mostra els dos principis que componen la realitat: l'esperit dionisíac (déu Dionís), que conté els valors de la vida, i l'esperit apol·lini (déu Apol·lo), que conté els valors de la raó. Nietzsche considera que la Grècia presocràtica no ha oblidat cap dels dos déus. L'art de la tragèdia clàssica grega manifesta el més profund de l'existència humana: manté l'oposició inconciliable entre els dos ordres de valors: els de la vida i els de la raó, entre l'esperit dionisíac i l'esperit apol·lini. L'art tràgic és una acceptació de la vida malgrat el dolor que aquesta comporta. Segons Nietzsche, amb la irrupció de Plató i Sòcrates, va començar la decadència i l'error, els elements morals i intel·lectuals s'imposaren, s'inicià el predomini de tot el que és lògic i racional.
La mort de Déu
L'expressió "Déu ha mort" expressa la mort de les veritats absolutes i de les idees immutables, la mort dels ideals que guiaven la vida humana. Déu representava tot el que és suprasensible i ara Nietzsche ens diu, tot això és mort: els ideals ja no impulsen les vides de les persones, el món suprasensible ha perdut la força. Per a Nietzsche, amb la mort de Déu s'enderroca la nostra civilització, ja que tots els seus valors es fonamenten en la creença que el sentit del món és fora del món. Déu personifica aquesta creença. Ara vivim la fi de la nostra civilització, els valors suprems ja no tenen validesa, el sentit del món ja no es troba fora del món.
Aparició del superhome
Nietzsche ens anuncia que Déu ha mort. Aquest assassinat inaugura un temps nou. Però què podem fer davant la mort de Déu? Només hi ha dues posicions: o bé la del darrer home, la de l'home que viu la fi de la civilització, o bé la del superhome, la del nou déu terrenal que diu sí a la vida.
El darrer home
L'home que viu la trista fi d'una civilització en la qual havien imperat valors que ara ja són morts. És el regne de l'home que es veu precipitat al nihilisme (és l'estat de l'home transformat en vegetal, s'ha quedat sense valors).
El superhome
El superhome és el nou déu, un déu terrenal. Crearà nous valors, els valors de la vida, que estaran fonamentats en aquest món. En Així parlà Zaratustra, es descriuen les transformacions de l'home cap al superhome.
El camell
Representa l'home capaç de dur el pes de la llei moral. Simbolitza l'esperit que s'inclina davant el sublim de la llei moral (el deure kantià). Però el camell es transformarà en lleó.
El lleó
És l'animal que es desfà de càrregues opressores i antinaturals; lluita contra el seu darrer déu: la moral i els valors. Però el lleó es transformarà en nen.
El nen
Representa el voler creador i espontani, la llibertat vertadera. El nen representa dir sí a la vida.
La voluntat de poder
A l'hora de crear nous valors que substitueixin els antics, el superhome només compta amb la voluntat de poder. La voluntat de poder significa voluntat de domini. La vida més forta i més agressiva és la que fa valer la seva llei. Ara bé, la voluntat de poder no és la llei del més fort; és el poder dels creadors, un poder que sense cap esforç se senyoreix de la situació per la seva pròpia grandesa. La voluntat de poder s'oposa a la voluntat d'igualtat. La voluntat d'igualtat és l'intent de reduir tot el que és original i excepcional a ordinari i mediocre.
L'etern retorn
En l'obra Així parlà Zaratustra, Nietzsche ens parla de la seva intuïció de l'etern retorn, que vol dir que els cicles temporals es repeteixen de manera infinita; cada persona condemnada a desaparèixer del món, hi tornarà en el proper cicle, i tornarà a viure la mateixa vida... i aquest retorn se n'irà produint eternament. L'etern retorn es vincula amb la visió cíclica del temps. La voluntat de poder i l'etern retorn no impliquen que s'imposin formes de vida cada vegada millors, tal com pensava Darwin, sinó que el món, eternament, es veu dominat per la voluntat d'acceptar-se i de repetir-se, una voluntat que és una eterna necessitat.