Nietzsche: Crítica del llenguatge, coneixement i cultura occidental

1. INTRODUCCIÓ

Nietzsche fa un anàlisi radical de la filosofia, la moral, la metafísica i la ciència des d’una nova perspectiva, que és la crítica del llenguatge. Ens trobem davant d’un pensador que és també un gran escriptor i que s’ha considerat com la millor prosa alemanya. Veurem que és conscient de les possibilitats que té el llenguatge però també dels seus límits. La seva filosofia provoca fortes reaccions tant d’acceptació o de rebuig, però la indiferència és impossible. No hi ha un únic Nietzsche ni tampoc una sola interpretació del seu pensament. La prova és que se li han aplicat moltes noves etiquetes: antipositivista, antiidealista, antiromàntic, vitalista, precedent de l’existencialisme o precursor de la psicoanàlisi.

2. EL CONEIXEMENT SOTA SOSPITA

(Sobre veritat i mentida en sentit extra moral)

Segons la concepció clàssica de la veritat, el món posseeix una estructura fixa que el coneixement humà es limita a reproduir. Aquesta concepció és rebutjada per Nietzsche, que ens diu que aquesta creença i tot el coneixement és fals.

Aquest coneixement depèn del llenguatge, que és un invent humà. Aquest llenguatge és una descripció que prové de les impressions sensibles (o estímuls externs), i és que la naturalesa ens impacta en sensacions i no amb paraules, per tant, tot el que és biològic o sensorial estarà per sobre del que és lògic i intel·lectual.

El llenguatge és una invenció que té un objectiu: protegir els homes, els uns als altres, i evitar la guerra de tots contra tots. A partir d’un pacte es produiria el llenguatge, es generarien unes normes que s’han d’obeir i ens diuen el que és la veritat. Aquestes convencions (normes) es donen en 2 sentits:

1. Extra moral: Distinció entre allò V i F. Seria V allò que hem de fer d’acord amb el pacte. I F allò que trenca el pacte.
2. Sentit moral: Distinció entre el que és bo i dolent.

De veritat podem expressar amb el llenguatge la multiplicitat de realitats que conformen el món?

Per contestar-la fa un origen del llenguatge (genealògic)

• El món se’ns presenta com un conjunt d’estímuls nerviosos, d’impressions que es converteixen en imatges.
• Aquestes imatges es transformaran en sons i aquests a la llarga es transformaran en paraules.

El llenguatge, els conceptes per ell són només una abstracció del que és comú a diferents experiències de les coses.

Llavors suposem que les descripcions que fem sobre el món es troben a les coses, a partir d’això nosaltres fem les descripcions. Ens diu que en realitat els conceptes no mostren la singularitat (accions individuals), per tant, podem dir que són representacions incompletes, però l’home les veu com necessàries per a la seva vida en la societat.

El que nosaltres coneixem com a veritat no és l’essència autèntica i objectiva de les coses, sinó un conjunt arbitrari i fictici de denominacions que hem introduït en la nostra experiència per organitzar-los i poder extrapolar-la a qualsevol situació.

L’origen no és natural, sinó literari. Ens diu que si l’home pogués sortir de si mateix i adonar-se de tots els conceptes que hi ha, veuria que tot són interpretacions, que no hi ha un criteri de veritat, que les propietats que tenen les coses es corresponen només amb les característiques que nosaltres hem introduït en les coses i no en tots els objectius.

A la Grècia clàssica s’imposa el criteri de veritat i mentida, és quan la societat es divideix en bons i dolents i les accions en justes i injustes, triomfa la racionalitat. En canvi, es consideraven les passions, emocions, experiència estètica, aquí triomfava la intuïció, el món de la tragèdia grega.

3. CRÍTICA A LA CULTURA: APOL·LO I DIONÍS

Dues coses importants:

• La vida com a valor fonamental
• Crítica a la cultura occidental pel seu rebuig a la vida

Critica la vida occidental a la que veu com un acte de transició a la unitat vital que representava la tragèdia grega. En aquesta hi havia 2 forces oposades, d’una banda l’esperit dionisíac (valors de la vida) i l’esperit apol·lini (valors de la raó).

• Dionís: És el déu del vi, per tant, fa present l’embriaguesa i representa els valors de la vida, de la fecunditat, de la salut, els instints i la passió. Aquest déu es manifestarà en qualsevol art visual, la música i la poesia.
• Apol·lo: Déu de la llum, de la raó, de la proporció i mesura. Es relaciona amb els elements de l’art clàssic (harmonia, equilibri,...)

Per Nietzsche l’home apol·lini només dorm i emmascara la realitat (perquè només predomina la raó) i l’home dionisíac viu en harmonia amb la naturalesa. A la tragèdia grega s’uneixen els 2.

A partir de Sòcrates comença la decadència i l’error, perquè comença a imposar-se els valors morals i intel·lectuals. Predominarà el que és racional (apol·lini) sobre el que és vital (dionisíac).

Sòcrates és el primer que trenca la unitat de la tragèdia perquè dóna prioritat a l’ordre en front del caos, a la virtut en front de les passions, al saber racional en front de la intuïció i és el primer en afirmar que existeix una raó objectiva.

Per tant, Sòcrates seria un enemic de la vida, a més, va preferir la mort abans que viure.

Plató inventa un altre món (món de les idees), per tant, també devalua la vida perquè trasllada la realitat a una suposada veritable realitat que es troba més enllà del món sensible.

El cristianisme continua amb aquesta actitud de renunciar a la vida, només han menyspreat aquest món en nom d’un altre món utilitzant sentiments com el pecat, la resignació, el ressentiment, sacrifici...

El renaixement es refà una mica, no hi ha tanta submissió al nom de Déu, però després a la il·lustració la figura de Déu se substitueix per la raó. Més endavant es parla d’Estat i d’Història. Per tant, qualsevol cosa ha servit a l’Occident per no donar-li importància a la vida. Es pregunta com pot ser que generacions senceres hagin sucumbit a l’engany i la il·lusió. Per por de la mort? No, el que realment temen és a la vida, que la cultura occidental ha menyspreat els impulsos vitals i ha sotmès la vida a entitats transcendentals.

Nietzsche pretén acceptar la vida tal com és, també amb el dolor i la mort que comporta, i la manera d’enfrontar-se no és la vida ascètica de Schopenhauer sinó una vida a l’art. L’art seria la música per ell, Wagner és el prototip d’artista clàssic perquè la seva música sap recollir els dos esperits (Apol·lo i Dionís). Ell és capaç d’expressar el sí a la vida de l’esperit dionisíac.