Normalització Lingüística i Fonètica del Català

L'Estàndard Lingüístic Català

Una de les característiques perquè hi hagi una llengua normalitzada és que es disposi d’un estàndard, una varietat neutra, una variant de la llengua que pugui entendre tota la població del territori. Aquest estàndard permet una intercomunicació eficaç en els àmbits més o menys formals; per això és la que s’utilitza en els mitjans de comunicació, en l’educació, en l’administració pública, el comerç, etc.

Perquè el procés d’estandardització sigui efectiu ha de seguir quatre condicions:

• Selecció d’una varietat geogràfica existent o la combinació de més d’una. Acostuma a operar-se damunt una determinada varietat, per motius de prestigi social. Un exemple és el castellà; en canvi, el català és un model composicional, té representació dels diferents dialectes geogràfics.
• Normativització de la varietat, és a dir, l’establiment de normes per al seu ús oral i escrit. En el cas del català, la fixació de l'ús correcte parteix de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans), continuadora de l’obra codificadora de Pompeu Fabra.
• L’adequació de la varietat a tots els usos i àmbits. Es tracta d’un desenvolupament de la tasca codificadora, que es completa i s’actualitza amb la confecció de diccionaris, llibres, etc., o que es redefineixen a partir de la resposta social.
• L’acceptació per part de la població del territori. Els mitjans de comunicació tenen un paper clau en la legitimació social de l’estàndard.

El procés d’estandardització no és un èxit si la varietat estàndard no s’implanta en tots els àmbits de la comunicació. Una llengua no pot ser considerada normalitzada si només vehicula una part de les funcions comunicatives necessàries per a la societat que la parla.

Fonètica Catalana: Fenòmens de Contacte

Sonoritzacions

Una consonant sorda a final de paraula o de síl·laba assimila la sonoritat d’una altra de sonora amb la qual es troba en contacte immediat. Exemples: cap d’any, tot venint, peix barat.

Ensordiments

Al revés del fenomen de sonorització, les consonants sonores, per influència d’una consonant sorda contigua, esdevenen sordes. Exemples: dubte, adquisició, reg per degoteig.

Labialització

Engloba el canvi de [n] a [m] davant d’un so bilabial ([p], [b], [m]) o labiodental ([f], [v]). Exemples: canvi, enfornar, Sant Pau.

Dentalització

Els sons [n] i [l] tenen variants al·lòfones que es realitzen quan [n] i [l] van seguides d’una consonant dental ([t], [d]). Exemples: el dia, vint tancs.

Palatalització

Els sons alveolars [s], [z], [n], [l] acosten el seu punt d’articulació cap al punt del so següent, si aquest és palatal ([ʃ], [ʒ], [ɲ], [ʎ]) o prepalatal. Exemples: tres lladres, el gegant, un xiprer.

Geminació

Alguns sons són pronunciats de manera duplicada (reforçada o allargada) en determinats contextos, sovint per assimilació. Exemples: immens, connexió, futbol (pronunciat fubbol).

Emmudiments i Sensibilitzacions

Alguns sons consonàntics finals no es pronuncien (emmudiment) o només es pronuncien davant de vocal (sensibilització):

• [p] i [b] darrere de [m]: llamp, compte (emmudiment).
• [t] i [d] darrere de [n] i [l]: sant, profund, alt (emmudiment, però sensibilització: sant home, alt arbre).
• [r] en posició final absoluta en molts parlars: venir, marxar (emmudiment).
• Contacte entre dos sons idèntics, que sovint es redueix a un de sol: els somnis.