Ones sísmiques, tipus de sismes i deriva continental: guia de geologia

Ones sísmiques

Les vibracions produïdes pel lliscament dels blocs de la falla es transmeten i originen terratrèmols.

• Ones P (primàries): longitudinals i més ràpides (més de 5 km/s). Es transmeten a través de sòlids, líquids i gasos.
• Ones S (secundàries): transversals i més lentes. No es transmeten pels líquids.
• Ones L (superficials): Rayleigh, de moviment el·líptic com les onades; Love, horitzontals i perpendiculars a la direcció de propagació. Són les més destructives en superfície.

Les ones P i S es propaguen en totes les direccions, i les ones superficials afecten la superfície.

Distribució dels sismes segons els límits entre plaques

• Dorsals oceàniques: zones d'expansió de la litosfera, amb terratrèmols superficials i moderadament actius.
• Zones de subducció: zones de destrucció de la litosfera, amb una forta activitat sísmica i focus superficials a profunds on la placa es doblega i s'enfonsa.
• Lliscament lateral entre plaques: forta activitat sísmica amb focus superficials al llarg de falles transformants.
• Serralades de tipus alpí: àrees de col·lisió entre dues plaques continentals, amb activitat moderada.
• Zones intraplaca: terratrèmols poc freqüents, sovint en falles antigues amb algun moviment residual.

Intensitat i magnitud

• Intensitat: observació dels efectes d'un terratrèmol en un lloc determinat, segons l'escala Mercalli.
• Magnitud: amplitud de l'ona sísmica més gran registrada a 100 km de l'epicentre, segons l'escala Richter.

Dades científiques de la teoria de Wegener (deriva continental)

Wegener va proposar que els continents formaven una única massa anomenada Pangea.

• Geogràfiques: els contorns dels continents actuals encaixen com les peces d'un puzle.
• Tectòniques: l'edat de les roques i les cadenes muntanyoses de més de 200 milions d'anys coincideixen als continents avui separats.
• Paleontològiques: coincidència de fòssils anteriors a la separació continental.
• Paleoclimàtiques: restes fòssils de climes tropicals a latituds superiors.

Aquesta teoria no va ser acceptada perquè no explicava el mecanisme. Posteriorment, l'estudi del fons marí va permetre confirmar-la a partir dels estudis oceanogràfics.

Marges de placa

Les plaques tectòniques estan limitades per tres tipus de marges:

• Constructius (divergents): zones de tensió on les plaques se separen empeses per corrents de convecció ascendents. Els límits corresponen a les dorsals oceàniques, amb activitat moderada.
• Destructius (convergents): límits on hi ha forces de compressió que produeixen el xoc entre plaques, amb intensa activitat sísmica i volcànica.
  • Entre litosfera oceànica i litosfera oceànica: marge actiu destructiu al nivell d'una fossa oceànica. Una placa s'enfonsa sota l'altra en un procés de subducció, acompanyat de sismes i volcans.
  • Entre litosfera oceànica i litosfera continental: marge actiu destructiu. La placa oceànica xoca contra la continental a nivell d'una fossa. La subducció de l'escorça oceànica dona lloc a volcans i sismes.
  • Entre litosfera continental i litosfera continental: quan dos marges continentals es consumeixen completament, hi ha poca subducció i es formen serralades de tipus alpí.
• Transformants: es produeix un lliscament lateral entre plaques al llarg d'una falla transformant. No es crea ni es destrueix escorça, però hi ha una intensa activitat sísmica, com la falla de Sant Andreas a Califòrnia.