Organització Territorial de Catalunya i Paisatges Agraris

Organització Territorial de Catalunya

En època medieval va ser dividida en vegueries i sotsvegueries (sXIV-XVIII). El veguer era un funcionari reial.

El 1716, amb Nova Planta es procedí a l'eliminació de les vegueries, instaurant-se la divisió en 12 corregiments.

Napoles dividió el territori en 4 corregiments, per després annexar-lo a França i dividir-lo en 4 departaments.

El 1833, arriba la divisió provincial. Catalunya es divideix en 4 províncies (governador civil). Cadascuna havia de negociar sola davant el govern central.

El 1834 es crearen els partits judicials.

Amb la II República. Pau Vila crea la divisió comarcal, amb 38 comarques i 9 vegueries. Aquesta proposta, no va ser aplicada per la guerra civil.

La nova divisió territorial i assignació de la capital comarcal considera: - El nombre d'habitants (com a mínim 50.000). - La tradició administrativa del nucli principal (per exemple: cap partit judicial). - La vinculació tradicional de les poblacions a una determinada zona. - La necessitat dels habitants clavar i tornar en un dia a la capital comarcal.

L'actual règim autonòmic comença amb la instauració de la Generalitat provisional el 1977. Posteriorment s'aprova l'Estatut de Sau el 1979. Ara està en vigor el nou Estatut del 2006.

L'Estatut de Sau, com l'actual, afirmava que l'organització territorial de Catalunya es basa en el municipi, la comarca i la província.

Actualment a Catalunya el govern central manté la divisió provincial (manté les diputacions). Per la seva banda, el govern autonòmic utilitza la divisió comarcal.

La comarca és una entitat local creada pel Parlament de Catalunya. La Llei de 1987 de comarcalització crearà 41 comarques. Així, s'afegeixen 3 al projecte de Pau Vila (Pla de l'Estany, Pla d'Urgell i Alta Ribagorça).

La comarca dóna suport als municipis (sobretot petits, amb menys capacitat) en les seves competències.

Les comarques són dirigides pel Consell Comarcal, triat entre els regidors de la comarca. El Consell Comarcal té competències en els següents àmbits:

- Cultura - Esports - Urbanisme - Ordenació territorial - Afers socials - Ensenyament - Polítiques ambientals - I allò que deleguin els municipis

Paisatges Agraris a Espanya i Catalunya

Els paisatges agraris (vegeu espai rural) integren el marc físic, l’activitat humana i l’organització social, per tant ens donen una idea geoecològica del territori força completa. Quan parlem de paisatge entenem la fesomia o l’aspecte del territori, resultat de la interacció entre els elements del medi físic i l’acció humana.

Quan un paisatge perd la diversitat i les seves característiques específiques, és a dir quan s’uniformitza, ens trobem davant la seva banalització, un procés a través del qual es perd la seva originalitat o interès natural, cultural o simbòlic. (Veure banalització del paisatge).

Factors naturals condicionants del paisatge:

- Referents al clima (humitat, insolació, sequeres, glaçades) condicionen els tipus de conreu

- El relleu condiciona la distribució i forma de les parcel·les.

Elements visibles d’un paisatge:

- Tipus de cobertura vegetal: arbòria, arbustiva o herbàcia.

- Grandària de les explotacions: regulars i irregulars.

- Presència de ramaderia estabulada o no.

- Fisonomia de l’hàbitat humà: dispers, agrupat.

- Presència de xarxes de comunicació: carreteres, autopistes, autovies, línies ferroviàries.

- Presència de testimonis d’altres temps: antics conreus en desús, camps abandonats, habitatges abandonats, deteriorats …

Tipus de paisatge a Espanya (combinació de factors físics, socials i culturals):

1. ATLÀNTIC: litoral i prelitoral de la cornisa cantàbrica i de Galícia. Predomini de les zones muntanyoses i per tant relleu accidentat.

Clima: oceànic, plujós amb temperatures suaus, el que permet la presència de prats, bosc caducifoli (explotat intensivament per la seva fusta o per ampliar les zones de prats).

Agricultura: ocupa poca extensió. Actualment el conreu d’autoconsum ha desaparegut, tot i que el podem trobar a l’interior de Galícia. Predomina el monoconreu de blat de moro (farratge) i les pomeres (sidra).

Ramaderia: País Basc, Astúries, Cantàbria. Bestiar boví (llet). A Galícia es destina a la producció de carn.

Estructura agrària: minifundi (Galícia), en petites explotacions de caire familiar o petites empreses, ambdues dedicades a la indústria càrnia i lletera. La importància ramadera explica la dispersió de la població agrària, en cases de camp o en petits poblets.

2. MEDITERRANI: litoral i prelitoral mediterrani, depressions de l’Ebre i Guadalquivir i les Illes Balears. Zona amb terrenys accidentats, però amb planes litorals i valls sedimentàries molt fèrtils. Malgrat l’existència de terreny forestal, la seva explotació és poc important donada la seva baixa productivitat.

Clima: poques precipitacions, sequeres persistents a l’estiu i temperatures elevades.

Agricultura: de secà (cereals, vinya i oliveres). L’olivera és predominant a Andalusia (Jaén), també a Badajoz i Ciudal Real. També trobem ametllers, garrofers i avellaners.

Agricultura regadiu: rec, hivernacles, selecció de planters i utilització de productes fitosanitaris. Trobem productes d’horta primerencs (aire lliure o hivernacles), zones d’Almeria; cítrics a Castelló i Múrcia, fruites tropicals (alvocats, xirimoies …) Màlaga i Granada.

Ramaderia: extensiva a les zones de secà (oví i cabrum). A Catalunya ramaderia intensiva de boví i porquí.

Estructura agrària: a les zones de secà explotacions mitjanes, tot i que a Andalusia hi predomina el latifundi. A les planes litorals parcel·les petites amb conreu intensiu.

Població: nombrosa amb hàbitat concentrat, tot i que també trobem hàbitats dispersos.

3. PAISATGE D’INTERIOR: característic de Castellà Lleó, La Manxa, depressió de l’Ebre i Guadalquivir. En general zones planes i altitud elevada a la Meseta.

Clima: de tendència continental, calor a l’estiu i fred a l’hivern, precipitacions escasses. Poc terreny forestal, associat a conreu d’herbàcies, pastures i deveses.

Agricultura: a l’interior trobem conreu de cereals (rotacions biennals i triennals). Abans el blat era el cereal tradicional, ara es conrea l’ordi, destinat a pastures. Es tracta d’una agricultura molt mecanitzada, amb utilització d’adobs químics i llavors de qualitat. Trobem també zones hortofructícoles al costat dels rius i cereals de regadiu.

Ramaderia: a les zones de secà bestiar oví (Meseta, Aragó) amb aprofitament dels prat de muntanya. Prop de les grans ciutats trobem explotacions intensives de ramaderia industrial (porcs, boví, avicultura) i ramaderia extensiva industrial a Extremadura i Salamanca (porcs, oví i boví).

Estructura agrària: pràcticament han desaparegut les petites parcel·les al voltant de pobles grans. A les zones de secà i al Guadalquivir, on predomina l’agricultura extensiva mecanitzada trobem latifundis, a les zones de regadiu vinculades a la indústria agroalimentària predomina la propietat mitjana.

Població: en regressió, molt envellida conseqüència de l’èxode rural.

4. PAISATGE DE MUNTANYA: localitzat en altituds baixes i mitjanes del nord peninsular i elevades i mitjanes del sud. Zona amb relleu accidentat.

Clima: fred i precipitacions en forma de neu.

Activitats: agropecuària i silvícoles (forestal). Ambdues condicionades per l’altitud i la insolació. Al nord (model alpí) trobem zones de pastura, horta i conreus al fons de les valls, boscos i prats d’alta muntanya. Al sud, més càlid, predominen els conreus esglaonats, tot i que avui molts d’ells estan abandonats.

Explotació forestal: faig i castanyer (fusta). Pins (paper). Eucaliptus.

Ramaderia: bovina i ovina extensiva de transhumància.

Estructura agrària: parcel·les petites a les valls i al peu de les muntanyes. La propietat forestal està en mans dels municipis, a cops mancomunats.

Població: escassa, concentrada a les valls en petits nuclis. Cal destacar la reactivació econòmica conseqüència del turisme.

5. PAISATGE DE CANÀRIES: molt condicionat pels factors físics: sòl volcànic, relleu accidentat, clima càlid subtropical (altes temperatures i poques precipitacions). Molts cops per poder conrear es recorre als arenaments artificials.

Agricultura: principal producte plàtans (Tenerife, La Palma). En segon lloc tomàquets, dedicats a l’exportació (Gran Canaria, Tenerife i Fuerteventura). Patates (Tenerife, Gran Canaria). Moltes explotacions es cobreixen amb hivernacles (horta i fruiters) per augmentar-ne la producció.

Ramaderia: bestiar cabrum i oví. El boví i el porcí estan en regressió.

Estructura agrària: tradicional de subsistència en petites propietats, a la costa predominen les grans extensions de cultius dirigits a l’exportació.

Explotació forestal: pi canari (espècie autòctona) molt apreciat per la seva fusta i la laurisilva (ecosistema propi de les Canàries humit i subtropical amb molses, llorers …).

Hàbitat concentrat.

6. PAISATGES AGRARIS DE CATALUNYA

CATALUNYA HUMIDA. Zones amb més de 600 mm de pluja anual. Pirineu, Prepirineu, i les zones d’alta i mitjana muntanya. Gràcies a l’abundor de la pluja, es pot prescindir del regadiu.

Parcel·les: camp tancat o bocage.

Conreus: herbacis, dos o tres cops a l’any, un cop assecada s’emmagatzema a les bordes (petita edificació situada en un prat per guardar l’herba segada quan s’ha assecat). Es destina a menjar pel bestiar. També es conrea el blat de moro pel bestiar.

Activitat principal ramaderia. Representa el 59% de la producció agropecuària final. A la muntanya trobem ramaderia extensiva als prats, a les zones de vall ramaderia estabulada intensiva (llet i carn). En termes generals a Catalunya el bestiar porcí té més importància que el boví.

CATALUNYA SECA: el Llobregat i el seu afluent, el Cardener, estableixen la frontera entre la Catalunya humida i la Catalunya seca. Menys de 600 mm de pluja anuals. Hi trobem els conreus tradicionals mediterranis.

Agricultura: litorals, prelitorals i interior.

Vinya, la trobem arreu de la Catalunya seca, encara que predomina els paisatges d’algunes comarques com el Penedès o el Priorat.

Cereals, ocupen el 42% de la superfície conreada. L’ordi i el blat són els més abundants.

Camps oberts. Predomina a les comarques de: Noguera, Segarra, l’Urgell i el Segrià.

Oliveres: ocupa a Catalunya un 13% de la superfície cultivada i es presenta a les comarques del sud de Catalunya.