Organització Territorial a Espanya i Catalunya: Nivells Administratius

Organització territorial de l’Estat espanyol

L’actual organització territorial de l’Estat espanyol es basa en la Constitució del 1978, que estableix en el títol VIII tres àmbits territorials diferents d’organització territorial:

• Els municipis: són l’àmbit bàsic de l’Administració local i el d’origen més antic. El govern i l’administració dels municipis corresponen als ajuntaments, els quals tenen una sèrie de competències que els són pròpies i que estan reconegudes en la Llei de bases de règim local (1985). Algunes d’aquestes competències són la seguretat en llocs públics, el transport públic, la protecció de la salubritat pública, la protecció del medi ambient o la contractació d’obres i serveis. Tant la creació o la supressió de municipis com l’alteració dels límits, ja sigui per fusió amb d’altres o per segregació d’alguna part del territori, han de ser aprovades pel govern de la comunitat autònoma corresponent.
• Les províncies: són entitats locals amb personalitat jurídica pròpia formades per l’agrupació de municipis. L’Estat espanyol considera la província com el seu òrgan d’administració territorial i, per tant, totes les actuacions de l’Estat s’organitzen en l’àmbit provincial. El govern i l’administració d’una província corresponen a la diputació provincial.
• Les comunitats autònomes: segons la Constitució, les comunitats autònomes són formades per províncies limítrofes que tenen característiques històriques, culturals i econòmiques comunes o per províncies amb una entitat històrica. Entre els anys 1979 i 1983 cada comunitat autònoma va aprovar el seu corresponent estatut d’autonomia.

Com a resultat d’això, l’Estat és format per 17 comunitats autònomes i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Cadascuna d’aquestes autonomies té reconeguda una certa capacitat d’autogovern, amb autonomia administrativa i legislativa.

Organització de Catalunya en comarques

Quan l’any 1931 Catalunya pogué accedir a l’autonomia, la Generalitat va constituir una Ponència d’estudi de la divisió territorial de Catalunya. Després de diversos treballs, aquesta Ponència va acordar dividir territorialment Catalunya en 38 comarques agrupades en nou regions.

Aquesta divisió comarcal, però, no s’aprovà oficialment fins al 1936 i només va estar en vigor fins al 1939.

La Constitució espanyola del 1978 reconeix a les comunitats autònomes el dret de crear una organització territorial pròpia. D’acord amb aquesta competència, la Generalitat de Catalunya va estructurar el territori del país en comarques.

La divisió comarcal té els seus fonaments jurídics en la Llei de l’organització comarcal de Catalunya del 1987, modificada el 2003. En aquesta llei, la comarca és una agrupació de municipis, administrada pel consell comarcal i amb competències en algunes matèries (com la sanitat). Respecte l’any 36 es van afegir tres comarques: Pla de l’Estany, Pla d’Urgell, Alta Ribagorça. Es va reconèixer la personalitat pròpia de la Vall d'Aran.

Organització de Catalunya en vegueries

A partir del 2004, la Generalitat proposà la creació de set agrupacions de comarques anomenades regions o vegueries: Tarragona, Terres de l’Ebre, Barcelona, Alt Pirineu i Aran, Catalunya Central, Girona i Lleida.

Administrades pel Consell de vegueria, elegit entre els alcaldes i regidors dels municipis que l’integren, amb la funció principal de prestar assistència i cooperació als diversos municipis.

El parlament espanyol no va aprovar aquesta nova divisió de Catalunya, la qual cosa al 2011 el Parlament de Catalunya establí la modificació de la transitòria primera de la llei de vegueries que significava la desaparició d’aquestes.