Origen i Justificació de l'Estat: Hobbes, Aristòtil, Locke i Rousseau

L'Autoritat Política en Hobbes

La idea que l'Estat s'origina a partir d'un contracte o acord s'ha explicat de diverses maneres. Thomas Hobbes va desenvolupar aquesta idea per analitzar la naturalesa del poder polític. Hobbes descrivia la condició natural de la humanitat (l'estat de naturalesa) sense regles polítiques com la d'una competició ferotge per les necessitats de la vida, en la qual la gent es troba en constant amenaça de ser robats o atacats. De vegades es diu que Hobbes expressa aquesta conclusió pessimista perquè creia que la gent era egoista per naturalesa. Creix la desconfiança, que converteix la vida sense autoritat política en una guerra perpètua de tot home contra el seu veïnat. Llavors, necessitem l'autoritat política perquè ens dona una seguretat que ens permet confiar en l'altra gent, i en un clima de confiança la gent és capaç de cooperar per produir tots aquells beneficis que Hobbes assenyala que manquen en la “condició natural”. L'estat de naturalesa acaba pactant amb els seus veïns establir que una sola persona concentri tot el poder per tal d'assegurar la pau.

El Naturalisme en Aristòtil

La idea que la vida en societat és un estat natural en l'ésser humà i, per tant, l'Estat té un origen natural és d'Aristòtil. El fet que els homes visquin en societat no és per Aristòtil una casualitat ni tampoc és fruit d'una decisió pactada. L'ésser humà és, per naturalesa, un animal social. Només en la societat pot trobar la felicitat i arribar a satisfer totes les seves necessitats. Tots els homes cerquen la felicitat en aquesta vida i dirà que només es pot trobar vivint en societat. Per una altra banda, Aristòtil considera que tot en la naturalesa té una finalitat, per exemple, tenim cames per caminar i orelles per escoltar. En aquest sentit ens podríem demanar quina és la finalitat del llenguatge, de la comunicació. La resposta seria que tenim llenguatge per comunicar-nos amb els altres i com que la comunicació només és possible en societat. Aristòtil defineix l'ésser humà com un zoon politikon, és a dir, un animal cívic o polític. Això significa que la vida en societat és quelcom natural en l'ésser humà. Aristòtil no considera l'Estat i el seu poder o sobirania com una limitació per a l'ésser humà. Al contrari, en la pertinença de l'home a la ciutat-estat (la polis) troba la seva plenitud, aquest es converteix en ciutadà, que és sinònim d'home lliure que participa en el govern de la ciutat i en l'administració de la justícia.

L'Anarquisme com a Alternativa a l'Autoritat

Malgrat tot el que diu Hobbes, la cooperació social pot ser possible en absència d'autoritat política? Els anarquistes creuen que de fet és possible i malgrat les veus anarquistes sempre han estat una petita minoria, sí que cal prestar atenció als seus arguments. Hi ha dues direccions diferents que es poden adoptar-se: el comunitarisme i el llibertarisme.

• El comunitarisme considera que la comunitat és el pilar que fa possible la confiança i la cooperació entre la gent. Un dels principals problemes recau en el fet que la base de l'ordre social és la petita grandària de les comunitats que si bé en el passat podia haver estat un supòsit raonable, no ho és avui dia. Actualment vivim en societats molt dinàmiques. A més, la cooperació entre comunitats no és tan senzilla com els anarquistes suposen.
• El llibertarisme es basa en l'economia de mercat. Aquesta forma d'anarquisme és un fenomen del món contemporani en la mesura que el mercat ha demostrat ser un formidable instrument que permet treballar conjuntament a molta gent. No obstant això, un problema al qual s'enfronta el llibertarisme és que hi ha determinats béns i serveis públics, és a dir, beneficis que tothom gaudeix i que tothom té dret a gaudir, que difícilment poden ser proporcionades pel mercat –exemple del dret a respirar aire no contaminat o aigua potable.

El Contracte Social i el Dret a la Rebel·lió en Locke

Locke afirmava (com Hobbes) que l’Estat neix d’un pacte social (contractualisme polític), però que no deriva de la guerra de tots contra tots (tesi de Hobbes), sinó de la necessitat de protegir la propietat privada i més en general del que Locke anomena els béns civils. La propietat privada a l’inici era limitada i no hi hagué grans desigualtats fins a la introducció del diner. En la versió del contracte de Locke, l’Estat no s’origina com una forma d’evitar la violència de l’estat de naturalesa sinó que neix d’un pacte que fan els propietaris tenint en compte els avantatges i desavantatges de la col·laboració mútua a l’hora de viure millor tots junts. Locke accepta, igual que Hobbes, la necessitat d’un contracte per fonamentar la convivència però discrepa en gairebé tota la resta respecte a Hobbes. Locke i Thomas Hobbes són contractualistes. Estan d’acord a suposar que en l’origen de l’Estat hi ha un pacte o contracte social, però discrepen radicalment sobre quines van ser les raons que van portar els humans a pactar. L’Estat hobbesià (el Leviatan) és absolut; Hobbes el presenta com «un déu mortal», només una mica per sota del Déu immortal. Això significa que el cap de l’Estat disposa de tot el poder i no el comparteix amb ningú. De la religió a l’exèrcit, tot està dominat i controlat pel Sobirà (absolutisme). En canvi, en l’Estat de Locke el poder es divideix en legislatiu (exercit per una assemblea), executiu i federatiu, de manera que el poder té contrapesos.

La Qüestió sobre la Naturalesa Humana i el Contracte Social en Rousseau

Jean-Jacques Rousseau (1712-78) és una de les figures intel·lectuals més conegudes de la Il·lustració francesa del segle XVIII, juntament amb Diderot, Voltaire i altres figures emblemàtiques d'aquest període. La Il·lustració fou un moviment cultural protagonitzat per intel·lectuals europeus del segle XVIII, que pretenien mobilitzar el poder de la raó humana per tal de reformar la societat i promoure el coneixement. Igual que altres filòsofs de l'època, Rousseau veia en un hipotètic “estat de naturalesa” un mitjà per saber com hauria de ser la vida en societat. Rousseau va criticar Hobbes per afirmar que l'home era un ésser egoista i malvat per naturalesa. Els crítics de parla anglesa van atribuir erròniament a Rousseau la invenció de la idea del 'bon salvatge', un oxímoron que mai va ser utilitzada a França i que tergiversa grollerament el pensament de Rousseau. La moral només es pot desenvolupar a través d'una acurada educació moral en el marc d'una societat civil o estat. L'amour de soi representa el desig instintiu dels humans de l'auto-preservació, combinat amb el poder humà de la raó. En canvi, l'amour-propre és quelcom artificial i impulsa als homes a comparar-se amb els altres. Rousseau descriu la naturalesa injusta d'aquest contracte social en el Discurs sobre la Desigualtat (1754). En aquest assaig, Rousseau traça l'evolució de la societat humana des de l'estat de naturalesa primitiu fins a la societat moderna. El tipus de govern republicà que Rousseau tenia en ment era el de la ciutat-estat, el model del qual era la seva Ginebra natal o l'antiga Atenes.