Partits Liberals s.XIX i Bienni Progressista a Espanya

Partits Polítics del Liberalisme Espanyol (s. XIX)

Els partits polítics del segle XIX constituïen principalment agrupacions de personalitats al voltant d'algun notable, civil o militar, més que partits de masses moderns. Les principals opcions del liberalisme van ser:

• Moderats: Eren un grup heterogeni format per terratinents, grans comerciants, intel·lectuals conservadors, restes de l'antiga noblesa, l'alt clergat i alts comandaments militars. Defensaven el dret a la propietat i un sufragi censatari molt restringit. Consideraven la llibertat un bé individual supeditat a l'ordre i l'autoritat, i defensaven el principi de la sobirania compartida entre la Corona i les Corts.
• Progressistes: Hi predominaven la burgesia mitjana i petita (industrials, banquers, professionals liberals) i les classes populars urbanes (artesans, petits comerciants). Defensaven el principi de sobirania nacional, que residia únicament a les Corts, atorgant-los el predomini en el sistema polític. Refusaven la intervenció excessiva de la Corona en la vida política. Tot i ampliar la base electoral respecte als moderats, mantenien el principi de sufragi censatari, encara que menys restrictiu.
• Unió Liberal: L'any 1854 es va formar la Unió Liberal. Va néixer d'una escissió dels moderats (liderada per O'Donnell), però va atraure també els grups més conservadors del progressisme. Pretenia ser una opció de centre entre moderats i progressistes.
• Partit Demòcrata: L'any 1849, una escissió de l'ala esquerra dels progressistes va ser l'origen de la formació del Partit Demòcrata. Defensava la sobirania popular (identificada amb la nació, però amb una participació més directa del poble) i el sufragi universal masculí. Reivindicava també drets socials i una major separació Església-Estat.

Amb el temps, el desprestigi creixent de la monarquia d'Isabel II va fer que guanyés força el republicanisme, sovint com una evolució del Partit Demòcrata.

El Bienni Progressista (1854-1856)

L'autoritarisme creixent dels governs moderats durant l'anomenada Dècada Moderada (1844-1854) va comportar l'oposició dels progressistes, dels demòcrates i fins i tot d'alguns sectors moderats descontents. Aquesta unió d'opositors va desembocar el juny de 1854 en el pronunciament militar de Vicálvaro, encapçalat pel general moderat Leopoldo O'Donnell. Davant la tèbia resposta inicial, els insurrectes van fer públic el Manifest de Manzanares (redactat per Cánovas del Castillo), de caràcter més progressista, en què es demanava:

• L'acompliment efectiu de la Constitució del 1845 amb reformes progressistes.
• Una rebaixa d'impostos.
• La restauració de la Milícia Nacional.
• Una nova llei electoral i d'impremta més liberals.
• La descentralització administrativa amb més autonomia municipal.

La insurrecció es va estendre ràpidament amb aixecaments populars a les ciutats. La reina Isabel II es va veure forçada a cridar el líder progressista, el general Baldomero Espartero, per formar govern. O'Donnell, l'iniciador del pronunciament, va ser nomenat ministre de Guerra. S'iniciava així el Bienni Progressista (1854-1856).

El nou govern va intentar restaurar els principis del progressisme:

• Va restaurar immediatament la Milícia Nacional i la llei municipal que permetia l'elecció directa dels alcaldes.
• Va convocar Corts Constituents per elaborar una nova Constitució (la "non nata" de 1856), que no va arribar a aprovar-se.

L'actuació de més transcendència per al futur va ser un ambiciós pla de reformes econòmiques, dissenyat per impulsar la modernització i defensar els interessos de la burgesia urbana i les classes mitjanes:

• La Llei General de Desamortització Civil i Eclesiàstica (1855), promoguda pel ministre d'Hisenda Pascual Madoz. Va posar en venda els béns de l'Estat, de l'Església (els que quedaven), dels municipis (béns de propis i comuns), de les ordres militars, etc. Una bona part dels ingressos obtinguts es va destinar a cobrir el deute públic i a finançar la construcció de la xarxa de ferrocarrils.
• La Llei General de Ferrocarrils (1855), que regulava i incentivava la construcció de línies fèrries, oferint grans avantatges a les empreses inversores (majoritàriament estrangeres), considerades clau per al progrés econòmic.

Malgrat les reformes, el Bienni no va solucionar la crisi de subsistència que afectava les classes populars, agreujada per una epidèmia de còlera el 1854-55. A Catalunya, en particular, es van produir importants vagues obreres (com la primera vaga general d'Espanya el 1855) reclamant millores salarials, reducció de jornada i, sobretot, el dret d'associació. El malestar social també va provocar alçaments camperols en altres zones d'Espanya. El govern va intentar respondre amb la presentació d'una Llei del Treball, que introduïa algunes tímides millores i regulacions laborals, però no va satisfer les demandes obreres i va generar tensions polítiques.

Finalment, les pròpies discrepàncies dins la coalició governamental (entre el progressisme més radical representat per Espartero i el més moderat d'O'Donnell i la Unió Liberal), sumades a l'alta conflictivitat social i la reacció dels sectors conservadors (atemorits per les revoltes), es van accentuar. El juliol de 1856, Espartero va dimitir i la reina va confiar la formació de govern a O'Donnell, que va reprimir durament les protestes. Això va posar fi al Bienni Progressista i va obrir pas a un nou període de governs moderats i de la Unió Liberal.