Paulo Freire: Alfabetització i Educació Alliberadora

Principis de l'Escola de Barbiana

L'Escola de Barbiana es basava en tres principis essencials:

• Tothom té dret a saber i l'escola ha de proporcionar aquest dret.
• El saber serveix per a participar.
• S'ha de participar per a construir un món més just.

Una de les claus per a posar en pràctica les idees de l'Escola de Barbiana es troba en l'esperit de col·lectivitat. Avui dia, a les nostres escoles predomina l'individualisme i no el bé comú, i això no afavoreix l'aprenentatge dels alumnes. Per tant, seria necessari recuperar el sentiment de pertinença a un grup que busqui el desenvolupament dels seus integrants per tal que avancin junts. En implantar la idea de col·lectivitat i cooperació a les nostres escoles, afavorim el sentit de la crítica en els nostres alumnes i els ensenyem la importància de saber estructurar les opinions dels altres. Això implica també als docents, que han d'escoltar les propostes i idees del seu alumnat. Podem implantar el model solidari de l'Escola de Barbiana, on el més dotat ajudava al menys dotat, i podríem d'aquesta manera eliminar la visió de "retard de grup" que té per a molts docents l'estil d'ensenyament actual.

Paulo Freire i la Pedagogia de l'Oprimit

Paulo Freire va centrar el seu treball a Amèrica Llatina. Va començar a realitzar les seves aportacions en un context amb grans diferències socials, molta natalitat, població jove i gran proporció d'analfabets. Considerava que el subdesenvolupament no es corregia amb els models econòmics de països desenvolupats. Hi ha una classe dominant, opressora. L'educació es pot convertir en un instrument d'opressió. El context de la seva praxi educativa són les poblacions marginals d'Amèrica Llatina. La seva pedagogia es construeix des de i amb els oprimits, abans que per als no oprimits. L'educació fonamentada en el diàleg és una de les peces claus de la concepció educativa de Freire. L'educació es transforma en un instrument de conscienciació en una societat dividida en oprimits i opressors.

Analfabetisme i Alfabetització

L'analfabetisme és un fenomen molt estès entre els més pobres de les societats llatinoamericanes. És una manifestació d'incapacitat, escassa intel·ligència... És un fre imposat a l'home per la dominació, pels opressors, que s'han caracteritzat per l'escàs interès en l'educació elemental d'adults. La tasca d'alfabetitzar no es tracta de dipositar en els subjectes paraules, síl·labes i lletres desvinculades de la vida, ja que la paraula no és independent de l'experiència de l'home. L'alfabetització ha d'aconseguir la consciència crítica alliberant-se de l'opressió de la cultura imposada. Per Freire, alfabetitzar és situar l'educand en el món, és una forma de llegir i també una manera de canviar el món orientant l'acció pedagògica cap a l'assoliment de la democràcia i de la justícia social.

Mètode d'Alfabetització de Freire

Freire proposa un mètode actiu, dialogant i participatiu, realitzat de dins a fora, situant l'analfabet com a protagonista i l'educador com a col·laborador. Encara que Freire no està en contra dels llibres, entén que han de ser elaborats pels mateixos participants.

Procés d'Alfabetització

1. Diàleg: Trobades informals i converses amb els habitants de la zona on es durà a terme la tasca educativa. Converses entre educadors i educands dels problemes dels habitants de la zona. Diàleg amb el poble. Construirà els continguts del programa d'alfabetització. No hi ha llibre de text.
2. Codificació: Es tracta de la simbolització de la realitat concreta i han de representar situacions conegudes i reconèixer-se a si mateix en elles. S'estima un diàleg que representa problemes viscuts pel grup.
3. Descodificació: Descobriment dels continguts de la situació existencial representada en la fase anterior. Es passa de la situació simbolitzada, abstracta, a l'establiment de nexes entre la situació representada i la pròpia realitat del subjecte. D'aquesta manera es produeix un enfrontament amb la realitat que condueix a la reflexió sobre com superar les dificultats que aquesta realitat té.

Educació Alliberadora vs. Educació Bancària

El desenvolupament de l'acció educativa exigeix una presa de consciència de les relacions de l'home i el món, l'home i els altres homes. Aquest mètode plantejat per Freire va tenir una gran acollida, s'estén a altres parts del món i va tenir una gran adaptabilitat. No obstant això, la tradicional relació pedagògica que s'estableix entre l'educador i l'educand, Freire l'anomena Educació bancària, ja que és una relació educativa que tractava l'home com si fos un banc on es dipositen els coneixements. És un acte de dipositar i, per tant, el mètode proposat per Freire per a l'alfabetització, on l'analfabet pren consciència, no seria possible. La concepció bancària es caracteritza per una relació entre l'educand i l'educador que Freire anomena "narrativa-discursiva", on el professor explica i els seus alumnes (objectes passius) escolten. El procés d'ensenyament-aprenentatge consisteix a dipositar, transferir valors i coneixements. L'educador és qui sap i l'educand el que ignora. L'educació bancària no permet l'acció, la indagació i la creació. Porta a la domesticació dels educands, a adaptar-los, a ajustar-los a la realitat sense permetre la possibilitat de plantejaments transformadors. És una educació que modifica la mentalitat dels oprimits, però no la situació opressora.

L'educació alliberadora s'oposa a l'educació bancària i busca superar la contradicció entre educador i educands, tractant que tots dos es transformin en educadors i educands, eliminant així les conseqüències de l'educació bancària. Amb la situació de diàleg, no és l'educador el que educa en exclusivitat, sinó mitjançant la conversa amb l'educand. Per Freire, ningú educa a ningú, tampoc ningú s'educa a si mateix, sinó que els homes s'eduquen en comunió. L'educació alliberadora fomenta el coneixement pel diàleg, per l'aparició d'una consciència transitiva i crítica que dóna pas a la capacitat de decisió, compromís social, responsabilitat i participació política. Freire ofereix una teoria i una pràctica alliberadora que permeten actuar en les situacions d'opressió tan corrents en el món pobre i també immerses en el món ric. La seva obra té un caràcter universal i obre un camí per a la transformació del món injust.