Qui és persona? El jo psicològic i el jo ontològic

Qui és la persona? El jo psicològic i ontològic

[Del llibre de text de 1r de batxillerat de Ferrer, U; Gordillo L; et al. Filosofia i ciutadania. Editorial Casals. Barcelona, juny 2008. Pàg. 119 i 125.]

L’ésser humà sap que el seu ésser no és com el de la resta de coses amb què es troba. I això és així perquè, a més de ser éssers humans, som un JO que no havia existit anteriorment i que, en conseqüència, aporta alguna cosa nova al món.

Diferències entre el jo psicològic i el jo ontològic

En aquesta manera de ser de l’ésser humà podem distingir entre el jo psicològic i el jo ontològic:

• El jo psicològic: és aquell del qual soc conscient immediatament i que sorgeix a la vegada que la meva autoconsciència (és a dir, aquest adonar-nos de nosaltres i de la nostra existència cada vegada que pensem o experimentem alguna cosa). Pel jo psicològic em faig conscient de l’existència d’un nucli interior que es manifesta de diverses maneres. És la consciència. Tanmateix, és evident que si ser persona s’identifiqués només amb ser conscient de ser persona, qualsevol deixaria de ser-ho cada vegada que s’adormís.
• El jo ontològic: perquè el jo psicològic sigui possible, prèviament ha d’existir un jo ontològic. Què significa això? Que si jo soc conscient del meu jo és perquè el meu ésser és un jo abans que ho sàpiga i per això puc arribar a conèixer-lo. La cadira no serà mai conscient de si mateixa, perquè no hi ha en ella cap “en si”. En canvi, en l’ésser humà, aquesta dimensió interior, personal, la té tothom pel sol fet de néixer com a humà. Ens pot servir per entendre-ho el que passa amb el veure i la vista: si jo puc exercitar l’acte de veure-hi és perquè tinc una facultat (la vista), i la tinc encara que no sempre es trobi en acte, realitzada (així, el fet que algú no estigui veient en un moment concret no és suficient per dir que és cec).

La independència del fet de ser persona

Per tant, el fet de ser un jo —una persona— no exigeix la consciència de ser-ho, la qual dependrà d’altres aspectes; per exemple de l’edat (ni l’embrió ni el nadó saben d’ells com a jo), de si s’està malalt o sa (la persona amb Alzheimer no exercita un jo psicològic, l’anestesiat en una operació, tampoc), etc.

L’autoconsciència depèn, doncs, de l’existència prèvia d’un jo ontològic que estigui capacitat per dir “jo” encara que ara, o durant anys, estigui incapacitat per fer-ho.