Pintura del Renaixement: Orígens, Escoles i Evolució
Pintura del Renaixement
Les arrels de l'art pictòric renaixentista es troben al Quattrocento, on s'haurien buscat els precedents en Giotto, encara que el veritable renovador i iniciador de la pintura renaixentista va ser Masaccio, amb una actitud oposada a la tradició gòtica i coincident amb la investigació sobre espais de Brunelleschi i Alberti.
La troballa de Masaccio va recollir les lleis de la perspectiva matemàtica i va resumir el nou esperit pictòric en els frescos de la capella Brancacci de l'església del Carme de Florència. Els pintors representen el cos humà i els rostres de forma cada vegada més realista, intentant reflectir els trets del retratat. Mostren també un gran interès per la naturalesa i el paisatge, per un detallisme heretat de l'escola flamenca.
Els artistes s'interessen igualment pels volums i la perspectiva, com en els vestits, que interpreten amb major elegància. Aquests cabdells s'emmarquen en el context clàssic, a partir del qual les composicions comencen a preocupar-se per l'harmonia i es disposen d'una manera geomètrica, en forma triangular.
Aquest nou estil s'aparta completament dels principis de l'estil gòtic. Temàticament, tot i que es practica la pintura religiosa, es tracten temes pagans. Són de gran importància el dibuix i el tractament de la profunditat i l'encuadrament de les figures. Les tècniques utilitzades són el fresc i el temple, fins que a finals del segle XV s'afegeix l'oli.
Pintura florentina
Encara que l'escola florentina es va convertir en l'iniciadora del nou estil, en artistes com Masaccio, Fra Angelico, Filippo Lippi, Paolo Uccello i Botticelli, format a Florència, treballa a Urbino per a la família Montefeltro i pinta en l'església de Sant Francesc d'Arezzo, l'obra conjunta al fresc revoluciona el Renaixement.
Escola del Nord
Ubicada a Venècia, Pàdua, Màntua i Ferrara, influïda per corrents nòrdics i per la recuperació del llenguatge de les ruïnes del món romà. Pròxim a aquestes escoles es troba l'obra de Mantegna, conegut com a cambiador de l'espai. En la pintura flamenca, Antonello introdueix la pintura a l'oli, amb pintura volumètrica.
Cinquecento
En el Cinquecento es consoliden algunes tècniques, com la pintura a l'oli d'origen flamenc, i nous suports, com la tela. Es utilitza el clarobscur, que defineix el contorn de les figures a través de zones il·luminades i ombrejades. Aquesta època fa que els artistes qüestionin l'ús de la perspectiva lineal, i Da Vinci introdueix el sfumato i la perspectiva aèria. Miquel Àngel accentua el concepte de terribilità en la capella Sixtina, i Rafael, en les estances vaticanes, amb solucions manieristes.
Paral·lelament, es disputa entre dibuix i color: el primer és defès per pintors romans, florentins i parmesans, i el segon per venecians. Venècia sorgeix com l'escola pictòrica peculiar, les característiques de la qual es defineixen en la figura de Tiziano i són: a) pèrdua dels contorns del dibuix; b) exaltació del ric colorit; c) valoració del paisatge i utilització de l'arquitectura com a marc; d) distorsió de les figures; e) ruptura de la simetria renaixentista i de la perspectiva amb punt de fuga.