Plató i Aristòtil: teoria de les idees, crítica i política

Plató: teoria de les idees

Plató: teoria de les idees. Les idees (o formes) són la base de la seva metafísica i del seu coneixement. Segons Plató, les veritats existeixen fora del nostre món sensible; són les idees. Aquestes veritats són una realitat que no canvia, fora del món sensible; són eternes, immutables i constitueixen la veritable realitat.

Les idees són el model perfecte de les coses. Existeix un model per a cada cosa; el que tenen en comú els éssers humans és que s'assemblen a la idea, al model d'ésser. Les idees són reals perquè duren més que les coses i perquè són perfectes. La idea és immutable; les idees no estan en el nostre cap sinó en un lloc extramental (fora de la ment individual).

Característiques de les idees

• Realitats objectives: les idees no existeixen només perquè les pensem; són independents del subjecte.
• Eternes i immutables: són permanents i no canvien amb el temps.
• Transcendentals: són l'essència última de la realitat; les coses del món sensible són còpies o imitacions.
• Intel·ligibles: es coneixen per la raó; no són percepcions sensibles.
• Causa de les coses: sense una idea (model) no pot existir la cosa corresponent.
• Jerarquitzades: hi ha idees més particulars i idees més generals; per sobre de tot està la idea del Bé, la idea més perfecta.
• Inmaterials i abstractes: són atemporals, invisibles i allò sensible només mostra la seva ombra.

Aristòtil vs Plató

Aristòtil critica la separació platònica entre essència i coses: considera que separar l'essència de les coses és un error que duplica el món i complica el problema. Segons Aristòtil, les essències no estan separades del món sensible sinó dins les coses mateixes; això permetria un coneixement científic més segur i menys relatiu.

Crítiques concretes d'Aristòtil a Plató:

• La noció de participació (les coses 'participen' de les idees) és, per a Aristòtil, una metàfora poètica poc explicativa.
• Plató parla del moviment de la natura a partir d'un món immutable; Aristòtil considera que Plató no defineix bé el moviment i la seva explicació no és suficient.
• La figura del demiürg (artífex còsmic) i la seva explicació no convencen Aristòtil, que cerca una explicació més científica i immanent.

Política i ètica (segons Aristòtil)

Per a Aristòtil, la política és superior a l'ètica: la política busca el bé suprem aplicat a la vida comuna de la polis. La polis no és convencional sinó natural. L'ésser humà és un animal polític, cívic i social; tenim una naturalesa social i tendim a viure en societat. Per Aristòtil, cal viure en una polis o comunitat perquè una persona pugui esdevenir virtuosa i bona. Només som plenament humans si participem de la vida política de la comunitat.

Aristòtil distingeix dos grups segons la seva recerca del bé: els que cerquen el bé comú i els que cerquen el bé dels governants. També classifica els règims segons la recerca d'interès comú o particular: monarquia / tirania, aristocràcia / oligarquia, democràcia / demagogia. Aristòtil proposa una forma intermèdia —una mescla o règim de terme mig (una combinació d'elements aristocràtics i democràtics)— com a model polític més equilibrat.

Resum final

En síntesi: Plató defensa un món d'idees transcendent i immutable que és la veritable realitat; Aristòtil rebutja la separació radical entre essència i món i proposa que les essències es troben dins de les coses, confiant més en una explicació immanent, empírica i sistemàtica. En política, Aristòtil considera la vida en la polis com a condició de la virtut humana i busca un règim equilibrat que serveixi el bé comú.