Poesia catalana: característiques i evolució (1960-1990)

Característiques bàsiques de la poesia catalana actual

De la crisi del realisme a la renovació (Anys 60-70)

A finals dels anys seixanta, el realisme entra en crisi. Això es deu, en part, a la imminent transició democràtica, que obre noves expectatives a les reivindicacions polítiques i socials dels autors dels seixanta. Per altra banda, l'estètica realista d'aquesta dècada necessitava una renovació urgent.

Apareix una nova generació de poetes que redescobreix figures com Josep Vicenç Foix, Josep Carner, Carles Riba, Joan Brossa i Josep Palau i Fabre. Aquests autors, encapçalats per Pere Gimferrer (Els miralls, 1970), canviaran l'accent del social a l'individual.

Influïts pel simbolisme i el surrealisme, experimenten amb el llenguatge. El conceben com un instrument d'indagació en la pròpia experiència i intimitat, per tal de donar sortida al seu desassossec vital.

Entre aquests poetes de la "generació dels setanta", destaquem Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro i Marc Granell.

Trets principals de la poesia a partir dels anys setanta

• Trencament amb el realisme: L'actitud de l'autor és molt més lírica, més intimista.
• Manifestació del món cultural de l'escriptor: Intertextualitat, referències a altres autors i el joc de la literatura dins la literatura. Per exemple, la recreació dels sonets de J.V. Foix feta per Carles Torner.
• Transgressió moral i ideològica: Recreació sublimada del món prohibit de la infantesa i de la joventut: actitud de revolta, erotisme, antidogmatisme, etc.
• Incorporació de la cultura moderna: El cinema, el còmic, la música pop, etc., que, alhora, serveix per a experimentar sobre les possibilitats dels gèneres poètics i narratius.
• Retorn a l'estètica simbolista i formalista: Llenguatge molt elaborat, ric en imatges i de difícil interpretació.
• Retorn a l'existencialisme: El desencant produït per la crisi de les ideologies i l'actitud de revolta envers l'educació rebuda aboquen els autors a una posició escèptica davant un món que no reconeixen com a propi. Això els porta a una contemplació elegíaca del passat personal, a l'autobiografia i al record evocador.

La poesia a partir dels vuitanta i noranta

La poesia a partir dels vuitanta i noranta presenta un cert continuisme, però n'accentua l'experimentalisme, en poetes com Albert Roig, Guillem Viladot o Lluís Roda. La tendència a l'intimisme i l'actitud meditativa mostra la seva continuïtat en Enric Sòria, Manuel Garcia Grau o Jaume Subirana.