La Poesia Catalana Contemporània: Dels Anys 80 a l'Actualitat
Característiques de la Poesia Catalana Actual
Context: La Dècada dels Vuitanta
La poesia catalana de la dècada dels vuitanta va estar marcada per la pèrdua progressiva dels grans mestres de la postguerra, com Espriu, Foix, Pere Quart o Vinyoli. S'ha continuat cultivant una poesia de caràcter experimental, relacionada amb les avantguardes històriques, amb referents com Palau i Fabre, Foix i, sobretot, l'obra de Joan Brossa, que a partir de l'edició de Poesia rasa (1970) ocupa un lloc central en la poesia catalana contemporània.
Probablement, però, la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle XX sigui el realisme líric, que desenvolupa diverses possibilitats de la poesia postsimbolista. La influència de la poesia de Joan Vinyoli ha estat decisiva en la constitució d'aquest corrent estètic.
Poetes Consolidats de la Maduresa Artística
Al llarg de la dècada dels vuitanta van aconseguir la maduresa artística poetes com Feliu Formosa, Joan Margarit, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i Pere Gimferrer.
Pere Gimferrer
Pere Gimferrer, que el 1981 va reunir a Mirall, espai, aparicions els seus quatre primers llibres de poesia catalana, ha publicat llibres de gran valor com El vendaval (1989) i La llum (1991).
Feliu Formosa
Per la seva banda, Feliu Formosa també va recollir l'any 2004 tota la seva obra poètica en un nou volum, Darrere el vidre. Poesia 1972-2002. La seva poesia està basada en una vasta cultura, un realisme existencial i la influència de Gabriel Ferrater.
Francesc Parcerisas
La poesia de Francesc Parcerisas ha evolucionat des del realisme crític dels primers llibres fins als models d'una poesia d'actitud moral davant de la quotidianitat. Obres com L'Edat d'or l'han convertit en un dels representants més sòlids de l'anomenada poesia de l'experiència.
Narcís Comadira
Finalment, Narcís Comadira ha tendit, a través d'un rigor mètric i lingüístic progressiu, envers les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia.
Noves Veus Poètiques a Partir dels Vuitanta
L'aparició de noms nous en la poesia catalana, sobretot al voltant dels premis literaris, va començar a tenir un cert ressò cap a la meitat de la dècada dels vuitanta. D'aleshores ençà s'han donat a conèixer tota una sèrie de poetes, entre els quals destaquen:
- Vicent Alonso
- Enric Sòria
- Albert Roig
- Enric Casasses
- Isidre Martínez Marzo
- Sebastià Alzamora
- Manel Rodríguez Castelló
Una part d'aquesta poesia, tot i moure's dins dels paràmetres descrits, ha defensat un cert barroquisme vital i plantejaments volgudament heterodoxos.
El Cas d'Enric Casasses
Dins d'aquesta línia, la poesia d'Enric Casasses ha adquirit una actualitat creixent. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). Casasses ha construït un circuit alternatiu de recitació poètica i la seva obra, qualificada de psicodèlica, populista i romàntica, s'ha convertit, durant la segona meitat dels noranta, en un referent inexcusable.