La Poesia Catalana de Postguerra i Salvador Espriu
La poesia catalana de postguerra
La poesia va ser el gènere més cultivat durant la postguerra, període en què s'originaren diverses tendències líriques.
Dècada dels 40 i 50
Aparegué la poesia avantguardista, que reivindicà una nova estètica de ruptura total amb la forma i la lingüística (J.V. Foix i Joan Brossa).
Altres poetes es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista. En aquesta poesia postsimbolista, l'escriptor es tanca en un hermetisme ple de simbologies i busca l'evasió de la realitat, reflexionant sobre l'absurd del món i de la pròpia vida (J. Carner, Carles Riba, Xavier Casp i Joan Valls).
Dècada dels 60 i 70: El realisme social
S'imposarà una estètica realista amb una funció social i de denúncia enfront de la situació de repressió i misèria que es patia. El poeta deixa de ser un ésser superior i egocèntric per passar a ser una persona que representa una col·lectivitat. El llenguatge esdevé més senzill i accessible per a un destinatari més ampli.
Finalment, en la dècada dels 70, es van produir uns fets que marcaren un tomb en la poesia, retornant a una estètica semblant a la del realisme social amb els autors de la generació dels 70 (F. Parcerisas, N. Comadira, Josep Piera, Marc Granell, entre d'altres).
Salvador Espriu (1913-1985)
Salvador Espriu va ser un dels escriptors més importants de la postguerra i una figura destacada de la nostra literatura.
La seua obra es pot dividir en dues fases destacades:
- Primer cicle: Domina una lírica de caràcter metafísic (Cementeri de Sinera).
- Segon cicle: Dominat per una poesia realista i de compromís social (Llibre de Sinera).
En els seus últims poemaris, com Setmana Santa i Per a la bona gent, es produeix una síntesi d'aquests dos cicles. La seua és una poesia patriòtica representativa de la consciència de la societat catalana, que reflecteix una visió històrica col·lectiva i un món ple de valors universals.
Característiques de la seua obra
- Intel·lectualisme.
- La mort i el més enllà com a tema principal.
- Preocupació pel destí de Catalunya després de la guerra.
- Influència de la mitologia antiga.
Pel que fa al seu estil, la seua poesia presenta una sintaxi complexa i una constant aparició de símbols que no impedeixen la comprensió d'eixe món tan personal i atractiu que va crear Espriu.