Poesia i Teatre Català del Segle XX: Anàlisi d'Autors Clau i la Postguerra

Poesia Catalana: Anàlisi i Context

Joan Salvat-Papasseit i J.V. Foix: Dues Visions Poètiques

Les primeres obres de Joan Salvat-Papasseit són una síntesi molt personal d'elements. L'any 1922 va fer una evolució cap a plantejaments nacionalistes amb la publicació del poemari Les conspiracions i va combinar tècniques d'avantguarda amb formes poètiques tradicionals que reprèn del cançoner popular en el poemari La gesta dels estels. La seva obra mestra és El poema de la rosa als llavis (1923), amb una apassionada expressió lírica del goig d'estimar que es basa en la sinceritat.

A l'obra principal de J.V. Foix pertanyen dos gèneres: les proses poètiques, de les quals només es conserven 208 repartides en diversos reculls de les 365 que Foix havia planificat recollir-les en un volum titulat Diari 1918. Aquestes proses s'insereixen plenament en l'onirisme i el món subconscient propis del surrealisme. I la poesia en vers, en la qual destaquen tres obres ben diverses: Sol, i de dol (1947), Les irreals omegues (1949) i Onze nadals i un cap d'any (1960).

La Postguerra a Catalunya: Espriu i Oliver a Través de la Poesia

Els poemes de Salvador Espriu i Joan Oliver (Pere Quart) reflecteixen de manera profunda la situació de Catalunya durant la postguerra.

El Meu Poble i Jo, de Salvador Espriu

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu, Barcelona, 1968 (Les Cançons d'Ariadna)

Corrandes d'Exili, de Joan Oliver (Pere Quart)

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

*
L'estimada m'acompanyà
de pell bruna i aire greu
(com una mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

*
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esgarra,
abans de passar la ratlla,
m'agenollo i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

*
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

*
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança,
ans d'enyorança viuré.

*
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallès no hi ha res.»

*
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

*
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Joan Oliver, Pere Quart (dins Saló de tardor)

Anàlisi dels Poemes i la Postguerra

En el poema de Salvador Espriu es pot veure clarament com va viure la postguerra la gent que, igual que aquest autor, no es va exiliar, sinó que van fer un exili interior; és a dir, es queden en el seu país però no tenen llibertat per escriure el que pensen. Hi ha un vers que em crida l'atenció: "Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo", ja que durant la Guerra Civil es va prohibir expressar-se en català, una de les raons per les quals els catalans se sentien reprimits.

En el poema Corrandes d'exili de Joan Oliver (Pere Quart) es pot veure la situació que van viure les persones que, igual que l'autor, es van exiliar fora del país per poder viure amb la seva ideologia (exili exterior). Al poema, Pere Quart ens fa saber el seu sentiment d'enyorança a la pàtria i al relleu del seu país.

El Teatre Català del Segle XX

Enfocaments del Teatre Modernista

En l'enfocament esteticista es presenten símbols i al·legories amb la intenció de suggerir impressions a l'espectador. Els personatges són sovint malaltissos o decadents i, alhora, són presentats de manera idealitzada. I el corrent regeneracionista, en canvi, vol conduir el públic a prendre consciència i formar-se un criteri sobre els conflictes socials que duu a escena, especialment la lluita de classes i les relacions entre l'intel·lectual i la societat.

El Teatre de Joan Oliver (Pere Quart)

Joan Oliver feia obres de teatre on es criticava la ideologia. Va plantejar una crítica moral i social del matrimoni i la família convencionals. En Allò que tal vegada s'esdevingué (escrita el 1930 i publicada el 1936), Oliver reprèn la història bíblica d'Adam, Eva i els seus fills i la situa en els paràmetres de la família burgesa que satiritza. Més endavant, després de la Guerra Civil, en La fam (1938) analitza diferents aspectes, també els més ombrívols, de la política revolucionària. Durant la postguerra, Joan Oliver també es va dedicar a la producció dramàtica després de tornar de l'exili l'any 1948.

El Teatre de Salvador Espriu

Durant la postguerra, Salvador Espriu fa dues produccions teatrals: Antígona (1939), una tragèdia que reprèn el mite clàssic grec de la guerra fratricida i la rebel·lió contra la tirania, i Primera història d'Esther (1948), on Espriu reprèn el mite bíblic de la reina Esther per al·ludir a la situació del país a la postguerra i a la problemàtica universal de l'arbitrarietat del poder, encara que sense el reconeixement del gran públic.