Política Fiscal: Instruments, Tipus i Pressupost Públic

Què és la Política Fiscal i els seus instruments

La política fiscal és el conjunt de decisions preses pel Govern sobre impostos i nivell de despesa pública per influir en la Demanda Agregada i, alhora, en l'ocupació i en els preus.

S'utilitza fonamentalment com a instrument per a estabilitzar l'activitat econòmica i per aconseguir una redistribució més equitativa de la renda entre els ciutadans. Ens centrarem aquí en la seva funció estabilitzadora. En aquest sentit, la política fiscal s'utilitza de forma anticíclica, és a dir, per suavitzar les fluctuacions de l'activitat econòmica que venen representades pel conegut cicle econòmic. Quan observem que l'economia es troba en un moment sense creixement i amb atur per un consum i una inversió privada insuficients, el sector públic pot decidir dur a terme una política fiscal expansiva que augmenti la Demanda Agregada (augmentant la despesa pública i/o disminuint els impostos). El possible dèficit públic es finançaria mitjançant deute públic. Quan la demanda agregada privada comencés a activar-se i, per tant, l'economia entrés en una fase de creixement, l'acció seria la contrària. En aquesta fase de creació d'ocupació, el sector públic contindria la despesa i el dèficit públic i amortitzaria (retornaria) deute per no augmentar la demanda agregada i provocar tensions inflacionistes.

Els principals instruments de la política fiscal són:

• La despesa pública (G)
• Els impostos (T)
• Les despeses en transferències (Tr)

La despesa pública en béns i serveis (G) influeix directament en la demanda agregada perquè n'és un component. Sol materialitzar-se en obres públiques (carreteres, hospitals, etc.) i despeses de personal (funcionaris i la contractació per part del sector públic de desocupats durant curts períodes de temps).

Els impostos (T) i les transferències (Tr) (assegurances de desocupació, pensions de jubilació, etc.) influeixen directament en la renda disponible de les economies domèstiques (Yd), a través d'ella en el Consum (C) i, per tant, de forma indirecta en la Demanda Agregada (DA). També influeix en els beneficis empresarials, a partir d'aquests en la inversió (I) i, per tant, en la DA.

La Política Fiscal queda plasmada en els Pressupostos Generals de l'Estat i pot ser:

Política Fiscal Expansiva: Explicació

L'objectiu que persegueix és augmentar la Demanda Agregada per incrementar la producció i l'ocupació en èpoques de recessió, encara que pot generar com a efecte negatiu el creixement dels preus o inflació.

La política fiscal tindrà un caràcter expansiu quan disminueixin els impostos o augmenti la despesa pública, o es posin les dues mesures en marxa alhora. Aquestes mesures provoquen un augment del dèficit pressupostari o una disminució del superàvit.

Si el govern baixa els impostos (o augmenta les transferències), augmentarà la renda disponible de les famílies i els beneficis de les empreses, això es traduirà en un augment del consum i de la inversió privada, ambdós components de la Demanda Agregada.

Si el Govern incrementa la despesa pública, per exemple, la construcció d'una autopista per part de l'Estat, afecta directament la Demanda Agregada perquè aquesta despesa pública en béns i serveis és un component de la Demanda Agregada.

Política Fiscal Restrictiva o Contractiva

Quan l'economia es troba en una fase d'expansió, i conforme s'apropa a l'auge del cicle (plena ocupació), les tensions inflacionistes començaran a accentuar-se. En aquest cas, cal pensar a recórrer a una política fiscal restrictiva per disminuir la Demanda Agregada i, amb ella, el nivell de preus. L'objectiu que persegueix és disminuir la Demanda Agregada i, amb ella, disminuir el nivell de preus.

La Política Fiscal tindrà un caràcter restrictiu quan augmentin els impostos o disminueixi la despesa pública, o es posin en marxa les dues mesures alhora. Aquestes mesures provoquen una disminució del dèficit pressupostari o un augment del superàvit.

Si el Govern puja els impostos (o disminueix les transferències), disminuirà la renda disponible de les famílies i els beneficis de les empreses, la qual cosa es traduirà en un descens del Consum i de la Inversió, ambdós components de la Demanda Agregada.

Si el Govern redueix la despesa pública, afecta directament la Demanda Agregada perquè la Despesa Pública en béns i serveis és un component directe de la Demanda Agregada.

El Pressupost del Sector Públic

Les decisions del Govern en matèria de despeses i ingressos públics es plasmen en el Pressupost Públic. És una descripció dels plans de despesa i les previsions d'ingressos públics.

Quan els ingressos públics són superiors a les despeses públiques, es parla de superàvit públic.

Quan els ingressos públics són insuficients per cobrir les despeses públiques, estem davant d'un dèficit pressupostari.

Finalment, quan els ingressos i les despeses són iguals, estem davant d'un pressupost equilibrat, també conegut com a dèficit zero. Respecte a la conveniència o no de mantenir el pressupost equilibrat, ens referirem a les postures adoptades per les escoles clàssiques o monetarista i l'enfocament keynesià.

Per als economistes clàssics, l'economia s'ajusta de manera que normalment es troba en plena ocupació i, per això, consideren innecessari que el govern intervingui amb polítiques fiscals. Per a ells, el pressupost s'ha de mantenir anualment equilibrat.

Finançament del Dèficit Públic

El dèficit públic s'origina quan les despeses públiques superen els ingressos públics.

Cada vegada que s'incorre en un dèficit, l'Estat s'endeuta per finançar l'excés de despesa. Quan se succeeixen anys amb dèficit, al deute que es va acumulant se l'anomena deute públic.

Per finançar el deute públic, l'Estat pot recórrer a les següents mesures:

• Augmentar els impostos: Aquesta mesura fa que augmentin els ingressos i redueix el dèficit. Tanmateix, té l'inconvenient que pot influir negativament en el Consum i la Inversió, reduint la Demanda Agregada i, per tant, el creixement econòmic. A més, és una mesura molt impopular.
• Emissió de diners: Aquest tipus de mesura és del tot desaconsellable, ja que provoca inflació i pot portar a una devaluació de la moneda. Dins de la Unió Europea, s'ha prohibit als seus membres la utilització d'aquesta pràctica per finançar dèficits pressupostaris.
• Emissió de títols de deute públic: És el mecanisme que habitualment s'utilitza per finançar el dèficit. Quan l'Estat emet i posa a la venda títols de deute públic (per exemple, lletres del tresor i obligacions de l'Estat), s'endeuta, ja que rep un préstec de qui els ha adquirit i assumeix la càrrega financera en concepte d'interessos.

Dèficit Cíclic

El dèficit cíclic és la part del dèficit que es pot atribuir al moment del cicle en el qual es troba l'economia. Hi haurà dèficit cíclic quan la producció estigui per sota del PIB potencial i un superàvit cíclic quan la producció efectiva superi la producció potencial. Quan l'economia se situï en el nivell de plena ocupació, el dèficit cíclic serà igual a zero.

El dèficit cíclic és la part del dèficit pressupostari que varia amb el cicle econòmic.

Dèficit Estructural

El dèficit estructural és la part del dèficit pressupostari que és independent del cicle econòmic; es deu a desajustos estructurals entre els ingressos i les despeses públiques.

Política Fiscal Discrecional o Activa

És quan la modificació de la despesa pública (G i Tr) i els impostos (T) es pren de manera deliberada (intencionada, mesures explícites) per part del Govern, amb la intenció d'estabilitzar l'economia (anticíclic). Per exemple, l'alça o la baixa dels tipus impositius de l'impost sobre la renda de les persones físiques, la modificació de les transferències (per exemple, una pujada de les pensions que es paguen als jubilats) o una variació de les inversions públiques (per exemple, la construcció de carreteres).

Nota: Algunes polítiques discrecionals (segons llibre, pàg. 205):

• Programes d'obres públiques i altres despeses: Els programes d'inversió pública han tingut tradicionalment un doble objectiu: donar feina als aturats i dotar d'infraestructures suficients els països.
• Projectes públics d'ocupació: Patrocinats per les administracions o per organismes autònoms, el seu objectiu és contractar treballadors aturats durant períodes de temps més curts.
• Programes de transferències: L'assegurança d'atur, les pensions de jubilació i altres programes de transferències cap a certs col·lectius marginats del mercat de treball.
• Alteracions del tipus impositiu: El tipus impositiu (el % que cal pagar) es pot alterar per incidir sobre la renda de les persones físiques o sobre els recursos de les empreses i, en conseqüència, sobre l'activitat econòmica.

Estabilitzadors Automàtics

Les despeses i ingressos públics poden variar sinó que intervingui l'Estat de manera intencionada, ja que molts dels seus components varien en funció del nivell d'activitat econòmica.

Un estabilitzador automàtic és qualsevol fet del sistema econòmic que tendeix a reduir mecànicament o automàticament la força de les recessions o expansions de la demanda sense que siguin necessàries mesures discrecionals de política econòmica.

Aquests estabilitzadors eviten gran part dels retards que caracteritzen la política fiscal discrecional. Dos exemples són els impostos progressius i proporcionals, i l'assegurança de desocupació o assegurança d'atur.

Impost sobre la renda (impost progressiu): En la fase expansiva del cicle econòmic augmenta la seva recaptació, es detreu renda del sector privat i es redueix així la DA. Per tant, l'efecte expansiu és menor que si no existís l'impost, ajudant a suavitzar el cicle econòmic. En la fase recessiva, baixa la recaptació, augmenta la renda disponible del sector privat i, per tant, la DA no disminueix tant com ho hauria fet si no existís l'impost proporcional. Tot això sense que l'Estat adopti cap mesura discrecional.

Un altre exemple són les prestacions per desocupació, que augmenten en èpoques de crisi (hi ha més aturats) i es redueixen en períodes d'expansió (quan disminueix l'atur), comportant-se així en sentit oposat al cicle.