Política Monetària i Estabilitat Financera: Veritat o Fals?

Deute Públic i Política Monetària

Comprar deute públic per part d'un banc central és una forma de política monetària expansiva.

Cert. Les polítiques de “mercat obert” que injecten diners al sistema financer per la via de comprar deute públic a les entitats financeres, són un mecanisme habitual de les polítiques monetàries expansives. Un tema polèmic és si els bancs centrals haurien de comprar directament deute públic als Governs, la qual cosa podria donar lloc a un finançament inflacionari dels dèficits.

Les polítiques monetàries es troben amb dificultats quan els tipus d'interès se situen pràcticament en zero, donant lloc al fet que s'implementin les mesures de “expansió quantitativa”.

Cert. En “èpoques normals” els bancs centrals fan servir les pujades o baixades dels tipus d’interès com a eina de les seves polítiques monetàries. Però quan el tipus d’interès arriba a zero, ja no hi ha marge per reduir-lo més (es dona el ZLB, zero lower bound) i llavors s’intenten aplicar altres mesures anomenades no-convencionals o expansions quantitatives.

Política Fiscal

Un augment de l'impost sobre la renda és un exemple de política fiscal expansiva.

Fals. És un exemple de política fiscal contractiva ja que redueix els recursos disponibles en mans del sector privat, la qual cosa afecta a la seva capacitat de despesa.

Eurozona i Tractat de Maastricht

Els diferencials d'inflació entre països membres de l'eurozona van resultar ser més amplis i persistents de l'inicialment previst, la qual cosa va contribuir a un comportament més heterogeni de la competitivitat entre els països que comparteixen la moneda europea.

Cert. Uns diferencials d’inflació més grans i persistents del que s’esperava van ser un dels problemes imprevistos de la posada en marxa de l’euro. Això va portar a que, malgrat compartir moneda, es donessin pautes molt heterogènies de competitivitat entre els membres de la zona euro, la qual cosa va provocar tensions importants.

Malgrat les actuals dificultats a la zona euro cal reconèixer que l'engegada de la moneda única europea va suposar una reducció substancial dels desequilibris de les balances de pagaments dels principals països de l'eurozona.

Fals. Els desequilibris externs “interns a la zona euro” van créixer molt des de l’inici de l’euro en 1999 fins a la crisi de 2008-2010, i la seva evolució posterior ha estat asimètrica, reduint-se les posicions deficitàries però no les superavitarias d’Alemanya i altres països.

El Tractat de Maastricht consagra la prioritat essencial de l'estabilitat de preus com a criteri bàsic en la gestió de la política monetària de l'euro.

Cert. L’experiència històrica alemanya amb la inflació va portar a incloure aquesta prioritat, que alguns valoren positivament però d’altres consideren que és pot ser massa esbiaixada, en detriment d’altres objectius importants per a la política monetària.

Fòrum d'Estabilitat Financera i Impost sobre Transaccions Financeres

El Fòrum d'Estabilitat Financera va ser creat com a organisme internacional pel G20 després de l'esclat de la crisi per analitzar i proposar mesures per fer més estable el sistema financer internacional.

Cert. El G20 va decidir transformar un fòrum privat de debats sobre estabilitat financera en un organisme internacional de ple dret, amb l’encàrrec d’analitzar i proposar mecanismes per incrementar l’estabilitat financera.

La proposta de crear un “Impost sobre Transaccions Financeres” en la Unió Europea és un intent de reduir la volatilitat dels fluxos de capitals a curt termini amb components més especulatius.

Cert. Aquest és l’objectiu de les diferents versions de “taxa Tobin” entre elles la proposta europea. Es tracta de desincentivar els components més especulatius a curt termini dels fluxos financers però sense afectar significativament a les operacions més a llarg termini d’inversions productives.

Entitats Financeres Sistèmiques

A les entitats financeres considerades sistèmiques se'ls tendeixen a aplicar estàndards de garanties més baixos atès que és del tot inevitable que siguin rescatades pels poders públics.

Fals. Les propostes recents intenten evitar aquest resultat, portant a fórmules de “bail in”, obligant a les entitats més sistèmiques a mantenir recursos que permetin una (més gran) “absorció” d’eventuals pèrdues sense haver de recórrer als recursos del sector públic.