Psicoanàlisi: Freud i la teoria de la personalitat
La psicoanàlisi
Sigmund Freud és el creador de la psicoanàlisi.
La psicoanàlisi és un mètode de tractament de les malalties nervioses (neurosis, histèria), també és una teoria de la personalitat, una explicació sobre l'estructura i el funcionament de la ment humana. I és una teoria sobre la cultura, una explicació antropològica i filosòfica sobre la moral, la religió i la ciència.
Ubicació: l'autor i la seva època
La psicoanàlisi es dóna a conèixer amb la publicació, l'any 1920, de L'interpretació dels somnis.
Freud és considerat un autor de «la sospita», ja que el seu pensament posa en dubte els principis de la Il·lustració: la raó. Segons ell, l'ésser humà posseeix un dinamisme superior que actua sobre la racionalitat humana. També posa en dubte la capacitat de la raó humana per fonamentar l'existència i l'autonomia. La raó no ens condueix cap a l'autonomia ni cap a la llibertat, sinó que ens converteix en un possible símptoma de neurosi (desequilibri mental).
Altres autors de la sospita
(sospiten dels ideals il·lustrats)
- Marx: posa en dubte que la histeria sigui l'expressió de la llibertat; descobreix que darrere el liberalisme que defensen i proclamen els il·lustrats hi ha alienació (pèrdua de la llibertat pròpia).
- Nietzsche: diu que darrere de la moral occidental (moral judeocristiana) hi ha un home de remat, és a dir, d'homes febles, obedients, sotmesos; és un ésser humà enganyat per falses promeses de mons inexistents.
- Freud: descobreix que la raó no és l'únic àmbit de la personalitat humana. La raó no governa la vida humana; sinó que qui governa són unes forces inconscients (els instints).
La teoria de la personalitat
Per explicar la personalitat humana, Freud elabora diverses explicacions:
Primera tòpica
L'aparell psíquic té un funcionament propi el qual censura a l'inconscient moltes experiències vitals, sobretot aquelles que afecten el nostre equilibri mental i són desagradables i ens afecten emotiva i racionalment. És la primera explicació que Freud elabora per entendre la personalitat; diu que l'aparell psíquic es divideix en tres parts:
- L'inconscient: és la no consciència, la part de l'aparell psíquic que està formada per tots els desitjos censurats, instints irracionals, records i processos dels quals no disposem perquè escapen del nostre conscient; tots aquests processos viscuts es troben atrapats a l'inconscient.
- Preconscient: és aquella part de l'aparell psíquic on es troben tots els processos psíquics viscuts que, tot i que no són totalment conscients, s'hi poden tornar conscients.
- Consciència: és el coneixement més o menys clar que un individu posseeix d'un mateix.
Segona tòpica
En la segona tòpica Freud presenta una altra organització de la personalitat, en termes de allò, Jo i Superjo:
- L'allò: és el nucli primitiu de la personalitat humana, que s'identifica amb l'inconscient de la primera tòpica. L'allò està regit pel principi del plaer; és a dir, l'energia que utilitza és la recerca de la satisfacció i l'evitació del dolor. Per Freud, allò defineix l'essència humana: no és la racionalitat, sinó la recerca i el desig del plaer.
- Jo: és el nucli psíquic conscient de la personalitat; regula els processos perceptius i els processos de memòria. El Jo està dirigit pel principi de realitat i és qui decideix materialitzar els desitjos que reclama l'allò. Això vol dir que el Jo ha de mantenir l'equilibri entre l'allò (instints) i el Superjo (normes morals).
- Superjo: és l'última part de la nostra personalitat. Apareix com a conseqüència de la superació del complex d'Èdip; és aquella tendència internalitzada que prové de l'educació (per exemple, la interiorització de la figura parental). El superjo equival a la consciència moral, són restriccions interioritzades que neixen a partir de l'educació. El superjo són les normes morals que l'educació ens ha donat; gràcies a aquesta consciència moral, formada durant la infantesa, coneixem i tenim uns valors moralment bons i dignes de recompensa.
Aconseguir aquest equilibri és sempre difícil per a la psicoanàlisi, ja que a l'aparell psíquic sempre hi ha un conflicte latent: entre el superjo i l'allò.
L'ésser humà té un dinamisme intern. CONFLICTE: Jo, superjo i allò.
- Que sempre guanyi el superjo pot ser poc gratificant; per tant, si el superjo guanya, apareix el sentiment de frustració.
- Si sempre s'imposa l'allò pot aparèixer un sentiment de culpa i l'individu es converteix en un individu asocial; és a dir, no acceptat.
- L'ésser humà, segons la psicoanàlisi, té molta facilitat per caure en el desequilibri mental.
La felicitat és difícilment assolible dins d'una societat que exigeix una repressió constant de qualsevol manifestació libidinal (energia psíquica).