El Racionalisme de Descartes: Raó, Dubte i Certesa
El Racionalisme de Descartes
La raó com a font de coneixement
Per a Descartes, la raó és la font bàsica del coneixement. La raó és allò substancial i específic de la subjectivitat humana, una facultat només pròpia dels humans. És única i universal (per tant, igual per a tots els homes) i és en aquesta unitat de la raó que es fonamenta la unitat del saber humà.
La diversitat d'opinions existent no és una prova en contra de la unitat de la raó, sinó que només constata l'existència de diferents maneres d'aplicar-la. En paraules del mateix Descartes:
“La facultat de jutjar bé i distingir allò vertader d'allò fals, que és el que normalment s'anomena bon sentit o raó (enteniment), és igual en tots els homes”.
“La meva finalitat no és la d'ensenyar el mètode que cadascú ha de seguir per conduir rectament la seva raó, sinó només fer veure de quina manera he procurat conduir la meva”.
Tot i que en aquest darrer fragment sembla que Descartes obre la porta a l'existència de diferents tipus de racionalitats, més endavant deixarà clar que està convençut que la seva solució servirà per a tothom. El model del saber racionalista és la matemàtica, caracteritzada per la necessitat, la universalitat i la deducció. En la matemàtica, el coneixement s'infereix necessàriament d'uns primers principis, els axiomes matemàtics.
L'innatisme de les idees
Segons el principi de l'innatisme, existeixen certes idees que són a priori, és a dir, independents de l'experiència i, per tant, innates. Cal dir que els racionalistes no consideren que totes les idees que tenim els humans siguin innates, sinó que afirmen que aquestes són unes poques idees bàsiques que constitueixen l'essència de la raó i que, per tant, són necessàries per poder produir coneixement objectiu.
La recerca de la certesa: el dubte metòdic
Descartes té una fixació: assolir un coneixement la certesa del qual sigui indubtable. Creu que la millor estratègia per aconseguir aquest objectiu és considerar provisionalment com a falses totes les idees de les quals puguem dubtar. Aquest procés s'anomena dubte universal cartesià o dubte metòdic.
Existeixen dos nivells del dubte en Descartes:
- Dubte raonable: és aquell dubte que no va en contra del sentit comú.
- Dubte hiperbòlic: és aquell dubte exagerat, sobre allò del que no seria raonable dubtar en condicions normals.