Ramaderia i Poder a la Castella Medieval

Tal com passava a la Corona d'Aragó, la majoria de la població de Castella treballava al camp i es dedicava a l'agricultura. Entre els conreus agrícoles, els més importants eren els cereals -ordi, blat, civada...-. També tenia importància la producció de vi i oli. No obstant això, l'activitat que donava més diners era la ramaderia, sobretot la ramaderia ovina, que era molt valorada per la llana. La major part de la llana s'exportava. Els ramats d'ovelles eren propietat de la noblesa castellana i, per tal de defensar els seus interessos, van crear l'Honorable Concejo de la Mesta.

Burgos era la capital del comerç de la llana i va experimentar un fort creixement que la va convertir en una ciutat pròspera. Des de Burgos, la llana anava cap al port del Cantàbric i s'embarcava cap als Països Baixos, sobretot a Bruges, on hi havia moltes manufactures. Els mariners que transportaven la llana van fundar la Hermandad de la Marina de Castilla amb la finalitat de protegir els seus interessos davant de la competència dels mariners d'altres nacions, com ara anglesos i francesos.

A la Corona de Castella, la major part de les terres estaven en mans de la noblesa, el clero i els ordes militars. Moltes d'aquestes propietats les havien rebudes com a recompensa per haver participat en la Reconquesta. La noblesa i l'alt clero es van convertir en els grups socials més rics i poderosos de Castella. La seva riquesa encara va augmentar més amb el comerç de la llana. Una diferència important respecte a la Corona d'Aragó és que a la Corona de Castella no s'hi va desenvolupar una burgesia rica que hagués pogut reduir el poder de la noblesa. Els artesans castellans volien que la llana es quedés a la Península, cosa que hauria desenvolupat les manufactures castellanes. En canvi, els nobles propietaris dels ramats preferien exportar la llana perquè els donava més beneficis i de manera més ràpida.

Els nobles propietaris dels ramats van fundar l'Honorable Concejo de la Mesta, que defensava els seus interessos i regulava la transhumància del bestiar. La transhumància eren les rutes que seguien els ramats buscant les pastures segons l'època de l'any i també traslladant-se cap als ports del Cantàbric. El pas dels ramats pels camps conreats va provocar moltes vegades conflictes entre els ramaders i els pagesos. Com que els ramaders tenien molt poder, comptaven amb el suport del rei. Generalment, aquests conflictes se solucionaven a favor dels ramaders de la Mesta.

La Corona de Castella constituïa un únic estat i tots els seus territoris es regien per les mateixes lleis i amb unes corts úniques.

• La monarquia tenia poders força amplis: declarar la guerra, fer lleis, jutjar... Per assessorar-se en les seves funcions, els reis van crear el Consell Reial. També hi havia una cúria, que era un tribunal de justícia; una conselleria d'administració; i una tresoreria de finances. A partir del segle XIII, els nobles castellans, convertits en una classe social rica i poderosa, s'enfronten a l'autoritat del monarca i van voler limitar-ne les atribucions.

La crisi econòmica de la baixa edat mitjana va afectar molt la Corona d'Aragó i, sense tanta intensitat, també Castella. Al segle XIV, hi va haver una davallada econòmica que va fer que els nobles s'enfrontessin a la monarquia per exigir la restauració dels seus privilegis i per ampliar els seus dominis territorials. Pere I de Castella va voler imposar el seu poder, desenvolupar l'economia de les ciutats i afavorir els artesans del sector tèxtil, evitant que la llana s'exportés als Països Baixos. L'alta noblesa i l'Església s'hi van oposar i van proposar el seu germanastre, Enric, com a rei. El rei el recolzava la burgesia i la petita noblesa, i hi va haver una guerra civil que va guanyar el bàndol nobiliari. Com a conseqüència, Enric de Trastàmara va ser el rei de Castella (Enric II).

Els Trastàmara estaven en mans de l'alta noblesa. Enric II era conegut com El de las Mercedes perquè va concedir als nobles privilegis i riqueses. Joan I i Enric IV, els següents monarques, van haver d'afrontar rebel·lions nobiliàries i, per això, la conquesta de nous territoris va disminuir.