Ramon Llull i les Quatre Grans Cròniques: Pilars de la Literatura Catalana Medieval
Ramon Llull: Intel·lectual, Místic i Viatger
Intel·lectual, místic i il·luminat, poeta, incansable viatger, va tenir una vida llarga i plena de vicissituds, que dedicà principalment a la predicació de la fe cristiana. Aquest objectiu el va empènyer a voltar pel món, a relacionar-se amb gent de totes les cultures i estaments socials de l’època, i a escriure una ingent obra que comprèn gairebé 250 llibres.
Importància de l'Obra de Llull en la Llengua Catalana
L’obra de Llull té una importància determinant en l’evolució de la llengua catalana: inaugura la prosa literària catalana i, alhora, la condueix a la plena maduresa tot assimilant recursos i tècniques de les tradicions anteriors.
Llull, Pioner de la Filosofia en Llengua Vulgar
Llull conreà tots els gèneres, des de la poesia lírica fins a la prosa filosòfica. De fet, fou el primer autor europeu que escriví en llengua vulgar sobre filosofia i qüestions científiques, temes que fins aleshores havien estat terreny exclusiu del llatí. I és aquesta faceta de pensador la que li ha donat una dimensió més universal, ja que Llull va generar un moviment de seguidors anomenat lul·lisme, que s’estengué per tot Europa i perdurà molt més enllà de l’Edat Mitjana.
Finalitat de l’Obra de Llull: El Projecte Vital
Cal tenir present que l’obra forma part d’un projecte vital que l’autor va proposar-se en un moment crucial de la seva existència. Segons l’autobiografia «Vida coetània», als trenta-un anys Llull va tenir una experiència mística que l’impel·lí a abandonar la família i el seu entorn social, per tal de dedicar-se plenament a servir Déu.
Els Tres Objectius de Ramon Llull
Es va proposar tres objectius:
- Predicar als infidels.
- Escriure una obra que mostrés la veritat cristiana.
- Crear monestirs per formar monjos.
L’obra de Llull, doncs, compleix el segon propòsit. Ramon Llull distingeix dues intencions en les accions humanes:
- Conèixer, estimar i lloar Déu.
- Buscar el propi benefici.
Les Quatre Grans Cròniques Catalanes
Al final del segle XIII i durant el XIV, coincidint amb l’època de màxima esplendor de la Corona Catalanoaragonesa, es redacten en català els primers textos històrics amb un innegable valor literari: les quatre grans cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós.
Valor Documental i Literari de les Cròniques
A l’interès lingüístic i literari que tenen aquestes narracions, cal sumar-hi també l’interès documental, ja que recullen dades històriques i aspectes de la societat de l’època de gran valor.
Finalitat Didàctica i Propagandística
Com passa amb gran part de la literatura medieval, les cròniques tenen una finalitat didàctica, ja que pretenen transmetre ensenyaments morals a través dels exemples que ofereix la història. A més, constitueixen una eficaç eina propagandística que els monarques van utilitzar per justificar les seves actuacions polítiques i militars; per això, hi domina el to heroic i l’exaltació del sentiment patriòtic.
Visió Subjectiva i Vivacitat Narrativa
Les cròniques narren fets contemporanis dels autors, o una mica anteriors, els quals exposen la seva visió subjectiva dels esdeveniments mitjançant recursos que augmenten la vivacitat de la narració. El fet que els narradors sovint coneguessin allò que explicaven per experiència directa contribueix a incrementar la veracitat dels relats.
El Llibre dels Feits de Jaume I (1213-1276)
La primera de les grans cròniques catalanes és obra del rei Jaume I el Conqueridor (1213-1276), que va supervisar la redacció entre 1244 i 1276. El Llibre dels Feits narra, en forma autobiogràfica, les fites més importants de la vida i el regnat del monarca, especialment les conquestes de Mallorca i València. Basat en els records de l’autor, el relat recull també llegendes i alguns passatges de cançons de gesta.
Intenció i To de l'Obra
Jaume I explica, al principi del llibre, la intenció de l’obra: donat que els èxits assolits responen a la voluntat de Déu, les seves memòries han de ser un exemple de la força de la fe per a les generacions futures.
Llenguatge Col·loquial i Retrat del Monarca
El sentiment religiós i la intencionalitat didàctica recorren tota l’obra, que ofereix un retrat èpic i alhora humà del monarca. L’ús d’un llenguatge col·loquial, esquitxat de refranys i frases fetes, dona al relat un to viu i popular, que busca la veracitat amb recursos tan singulars com el fet que els personatges forans s’expressin en la llengua pròpia.
La Crònica de Bernat Desclot
Aquesta Crònica, coneguda també amb el títol de «Llibre del rei En Pere», comença explicant els regnats dels predecessors de Pere II el Gran, que és el protagonista de la resta de l’obra.
Fiabilitat i Tractament Literari
Mentre que la primera part, centrada en fets passats, es basa en relats llegendaris i joglarescos, els capítols dedicats a esdeveniments contemporanis de l’autor parteixen de fonts molt més segures i de la seva pròpia experiència, de manera que l’obra de Desclot destaca per la fiabilitat de la informació que s’hi exposa. No obstant això, el tractament d’aquesta informació és literari, ja que el rei Pere és presentat com un heroi cavalleresc.
Autoria i Datació Dubtoses
Tant la datació de l’obra com la identitat de l’autor són dubtoses. Probablement, la crònica fou redactada entre 1283 i 1288 per Bernat Escrivà, tresorer reial que procedia d’un poble rossellonès anomenat Es Clot.
La Crònica de Ramon Muntaner (1265-1336)
La de Ramon Muntaner (1265-1336) és la crònica més extensa de la literatura catalana. Comprèn el període que va des de l’engendrament de Jaume I (1207) fins a la coronació d’Alfons el Benigne (1328).
Basada en Vivències Personals
Es basa sobretot en les vivències de l’autor, que en el pròleg explica que va rebre en somnis l’ordre de contar les meravelles que havia vist.
Estil Col·loquial i Comunicació Directa
Com és un text pensat per ser escoltat abans que llegit (com mostra l’ús del verb oir), l’autor s’esforça per mantenir una comunicació directa amb el seu auditori. A més, utilitza un estil col·loquial, amb trets dialectals, girs populars i constants al·lusions al públic, i recorre a tècniques pròpies de les cançons de gesta i les novel·les de cavalleria.
Influència en la Narrativa Catalana
El resultat és una obra vital, sovint exagerada, que fou molt llegida i exercí una forta influència en la narrativa catalana posterior.
La Crònica de Pere el Cerimoniós (1319-1387)
Va ser redactada per ordre del rei Pere III el Cerimoniós (1319-1387), i historia gairebé tot el seu regnat i el del seu pare, Alfons el Benigne. Elaborada en una època de gran agitació social i política, no té la volada èpica ni la riquesa lingüística de les altres cròniques. La seva finalitat és, sobretot, justificar l’actuació política del monarca, i reflecteix una mentalitat ja allunyada dels esquemes medievals, més propera a la dels prínceps renaixentistes.
Llegendes de Jaume I el Conqueridor
Jaume I i Sant Ramon de Penyafort
A la campanya de Mallorca anà amb el gran rei el seu confessor i conseller, el dominic Sant Ramon de Penyafort.
La Dama Petronella i la Reprensió del Sant
Aquell s’emportà, perquè li fes companyia, una dama aragonesa dita Petronella. Entre el rei i la dama hi havia certes franqueses, fins al punt que diverses vegades el confessor reconvingué el rei perquè no cometés certs abusos. Però es comprèn que el monarca se sentia més atret per les gràcies de la dama que no pas per les paraules del sant, i seguia fent com abans.
La Prohibició de Navegar
Enfadat, Sant Ramon amenaçà el rei amb abandonar-lo i tornar-se’n cap a Barcelona, per la qual cosa el rei manà a tota la gent de mar que no lloguessin cap nau a cap religiós.
El Viatge Miraculós
El sant anà al port de Ciutat de Mallorca acompanyat d’un altre religiós dominic com ell, disposat a fer sortir una nau cap a Barcelona. La gent de mar, però, li van dir que ho tenien prohibit pel rei.
La Barca Improvisada
Se’n van anar cap a Sóller a cavall, creguts que la reial disposició només afectaria els patrons de Palma, però es trobaren que també els de Sóller l’havien rebuda, i com ells tots els de l’illa. Aleshores Sant Ramon decidí de fer-se ell mateix una barca.
La Travessia sobre el Mantell
Tirà al mar el seu mantell, que li féu de nau, el gaiato d’arbre, el cordó com de vela i la imatge del Sant Crist de timó. El seu company d’hàbit no va tenir confiança en una nau tan feble i va abandonar-lo, no disposant-se a seguir el viatge com s’havia proposat. En dotze hores de feliç navegació es va presentar a Barcelona. Va desembarcar on avui hi ha la plaça d’Antoni López, dita aleshores Plaça del Vi, perquè era el lloc on aquest era embarcat i on se’n celebrava el mercat a ple aire.
Variants de la Llegenda i Advocació de Santa Caterina
Una variant de la tradició diu que desembarcà en una platgeta de Tossa de Mar coneguda encara avui per Platja de Sant Ramon, nom que també tenia la de Barcelona on posà peu a terra el sant. Prop d’aquesta platja hi havia un gran rocam, damunt del qual fou alçada una capelleta per commemorar el fet. En cavar la roca viva per assentar-hi al damunt els fonaments de la capelleta, fou trobada dintre del cor de la roca una imatge de Santa Caterina, per la qual cosa la capelleta fou posada sota l’advocació d’aquesta santa, que fou considerada com a protectora de Sant Ramon.
El Convent de Santa Caterina i la Confraria de Pescadors
En fundar-se el convent de dominics, ordre a la qual pertanyia el sant, aquell fou també posat sota l’advocació de Santa Caterina. Els pescadors prengueren aquest sant com a patró i fundaren una confraria sota la seva advocació, instal·lada al convent de dominics al·ludit.
Costum Gremial i la Processó (Fins al 1835)
Cada any, el dia de la festa del sant, celebraven una processó presidida per la bandera de la confraria, la qual era solemnialment portada fins a la platja indicada, on feien tocar a l’aigua el capciró de la bandera, creguts que aquesta pràctica afavoria la pesca i protegia les barques del temporal. Aquest costum va durar fins a l’any 1835, en què va ser incendiat el convent de Santa Caterina i cremada la bandera gremial.
El Camí del Rei Jaume (Llegenda de la Via Làctia)
Quan el rei Jaume, encara noi, anava a escola, tingué unes diferències amb un altre noi com ell, i aquest li digué:
— Bé pots cridar, si no tens pare.
La Recerca del Pare
El minyó, que vivia sol amb sa mare i no tenia record del seu pare, se sentí ferit per les paraules del company i anà a veure sa mare, li contà el que li havia passat i li demanà que li contés fil per randa, sense amagar-li res, què havia estat del seu pare.
El Pare Presoner a Menorca
Sa mare li digué que sí que en tenia, de pare, però que els moros l’havien fet presoner i el tenien tancat a la cova de la Gruta de Menorca. Aquesta nova colpí profundament l’esperit del minyó, i mai més, d’aleshores endavant, no el veieren riure ni jugar. Quan algú li preguntava què tenia, responia:
— Quan tingui setze anys, ja us ho diré.
L'Alliberament del Pare
Quan el minyó complí els setze, va cridar la seva gent, nobles i cavallers, i els féu saber que havia decidit d’anar a alliberar el seu pare, costés el sacrifici que costés; que demanava l’ajut dels qui el volguessin seguir i que si ningú no volia ajudar-lo se n’hi aniria sol. Tots els seus súbdits i vassalls es posaren a les seves ordres i emprengueren el camí de l’illa de Menorca, on desembarcaren, i es dirigiren directament a combatre els molts moros que defensaven la cova on tenien pres el rei, pare del brau minyó. Després d’una terrible lluita, en què varen matar els moros com mosques, el rei cristià i la seva gent aconseguiren de prendre la cova i entrar ben endins, car era molt profunda, fins a arribar al fons, on es varen topar amb un homenet tot vell i carregat de grillons. El rei Jaume li preguntà qui era i què feia allí. Respongué el vell:
— Sóc un rei cristià. Els moros fa setze anys que em varen prendre i em varen tancar dintre d’aquesta cova. Primer em tragueren els ulls i després em carregaren de grillons. No m’han deixat sortir més a la llum del sol. Per a menjar em donen tan sols pa i aigua, i encara no cada dia, puix que moltes vegades se n’obliden.
El rei li preguntà:
— I no teniu qui s’interessi per vós?
— Tinc solament un fill, que ja deu tenir setze anys i que, si sabés on sóc, prou que em vindria a salvar, perquè deu ser valent i coratjós.
L'Origen de la Via Làctia
El minyó li contestà que ell era el fill enyorat. Li féu arrencar les pesades cadenes que l’atuïen, el feren treure de la cova i el portaren triomfalment assegut en reial cadira, seguit del seu fill i de tota la gent que amb ell anaven i dels molts cristians que, deslliurats del jou musulmà per les armes del gran rei, s’hi ajuntaren. Entre tots varen formar una llarga i inacabable corrua que, presa de la major alegria, donava visques al gran rei. Alçaren entre tots una gran polseguera que va volar cel amunt i prengué un to brillant, fins a quedar gravada per sempre més al cel, en record d’una gesta tan fausta: rastre lluminós que encara avui es coneix a Mallorca per «Camí del Rei En Jaume», i a Catalunya per «Carretera de Sant Jaume», i que els savis anomenen Via Làctia.
El Bateig del Rei Jaume: L'Elecció del Nom
Ja al món l’infantó, no sabien quin nom posar-li, puix que li’n volien posar un que no recordés el dels avis. Ja que havia vingut al món de manera miraculosa, volgueren que també el seu nom fos fill de l’atzar capriciós. Varen encendre un ciri dedicat a cada un dels dotze apòstols, amb l’intent de donar-li el nom de l’apòstol el ciri del qual més trigués a apagar-se. El que més cremà va ser el de Sant Jaume, i per aquest motiu va donar-se aquest nom a l’infantó.
La Vinguda del Rei Jaume a Catalunya i el Somni
Els anys de més tendra infantesa va passar-los a Montpeller, però encara molt nin va venir a Catalunya. Segons els costums d’aquells temps féu el viatge a cavall i a jornades. Va passar una de les nits sota del Pi de les Tres Branques, i va tenir un somni: que fóra rei de tres regnes. La visió d’aquell somni, inspirada i afavorida pel simbòlic pi, insígnia i emblema de la pàtria, va donar al jove infant alè i braó per a no parar de lluitar fins a haver-ne aconseguit la realització, o sia, conquerir les Balears i València per afegir-les a Catalunya.