Realisme i Naturalisme a la Literatura Catalana del Segle XIX: Autors, Corrents i Obres

Realisme i naturalisme a França i Catalunya

El realisme va sorgir a França cap al 1830, en ple segle XIX, i es va estendre per Europa. L'art es concebia com una representació fidel del món real, amb una descripció detallada dels ambients urbans. Els personatges s'analitzaven amb deteniment i es presentaven els problemes socials des d'una perspectiva crítica. L'autor adoptava el paper d'un cronista imparcial, buscant l'exactitud i l'objectivitat, i adaptava el llenguatge als personatges.

El naturalisme va ser iniciat per Émile Zola, que va portar el concepte de l'ésser humà i la seva societat a l'estudi científic del comportament. Es fonamentava en tres bases:

• Determinisme: la persona actua impulsada pels seus instints, per la herència biològica i per les pressions del medi social en què viu (raça, herència, medi i moment històric).
• Influència científica: l'experimentació en la novel·la consisteix a col·locar el personatge en diverses situacions i analitzar-ne el comportament.
• Tècnica i estil: els límits del corrent establien el realisme màxim i un rigor absolut en la documentació de la realitat. L'autor analitzava la realitat a partir de la realitat i de documents.

El costumisme i la novel·la realista

El costumisme és un corrent literari característic de la transferència del segle XIX, que introdueix una descripció marcada i una tendència a deixar documents de testimoni. Té una actitud nostàlgica: descriu allò autòcton, tradicional i pintoresc de la societat, i desconeix la realitat material de la novel·la. Transforma la narració en quadres o articles de costums diferents, peces breus sense arguments ni acció, on la descripció té més pes que la narració.

L'any 1865 va aparèixer el setmanari barceloní satíric i liberal, que va determinar l'evolució del gènere i el model de llengua que es parlava.

La novel·la realista es caracteritza per la manca d'imaginació i de repetició d'escenes i situacions costumistes, fet que la fa possible com a novel·la moderna que té la realitat com a tema literari. Aquest nou gènere reflectirà el dinamisme de la societat, el moment de la Revolució Industrial i el triomf de la burgesia. La majoria de novel·les realistes catalanes continuen el costumisme romàntic i la novel·la fulletó, però representen un objectivisme de la realitat contemporània que l'autor coneix i que pot descriure amb exactitud.

Crítica i recepció

Josep Yxart i Joan Sardà van rebutjar els fonaments ideològics del moviment naturalista. Segons ells, Zola va introduir un concepte que no era fidel a la realitat, ja que negava la visió determinista del món i afirmava la voluntat humana capaç de contrarestar el valor natural. Yxart defensava la veracitat i la versemblança, la relació lògica, temàtica i estructural entre la veracitat i la ficció.

Problemes de la novel·la moderna

La novel·la moderna catalana patia diversos problemes: manca de prestigi, llengua anacrònica, absència de plataformes adients i falta de crítica i de prestigi dels escriptors.

La novel·la romàntica i els seus orígens

La primera novel·la històrica catalana es va situar a l'ambient del segle XV, en un gènere històric de la Renaixença, mediavalista i conservadora que, a poc a poc, es va adaptar a la realitat com a tema.

Narcís Oller, creador de la novel·la catalana moderna

Narcís Oller i Vayreda (Barcelona, 1846 - 1930) és considerat el creador de la novel·la catalana moderna. Representa el món urbà i la vida ciutadana, així com el món rural. La seva estètica realista té rerefons romàntic en dos trets: la realitat és present fora de l'art, i la gràcia de l'obra prové de l'emoció que transmet l'artista en la manera com caracteritza personatges, bons i dolents. Segueix el criteri de la justícia poètica: el bo triomfa i el mal és castigat, dret i vocació d'Oller.

Yxart, cosí d'Oller, va establir contacte amb nous corrents novel·listes francesos i amb Zola, fet que va ajudar a la creació de la novel·la catalana moderna. Oller tenia l'ambició de fer una gran obra.

Obres i característiques

La narració realista catalana té com a exemple La febre d'or (1890-1893) i La papallona (1882), que representen el realisme i la descripció i anàlisi del comportament. Es caracteritza per la seducció d'una noia, per un moralisme i per una diferència estètica i un nou Oller. Els fets polítics i històrics i el context sociocultural van marcar profundament el pensament i l'obra d'Oller, així com les lectures de joventut.

• Vilaniu i Mon d'en Bolòs presenten la transformació de Barcelona en ciutat moderna, la formació d'una nova burgesia i l'ascens social i la degradació moral de les persones.
• Escanyapobres (1884) mostra la degradació moral de l'home avar i la transformació de la societat rural.

A partir de 1880 Oller entra en una etapa de plenitud que arriba fins al 1906. Volia representar la realitat en un lloc i una etapa concrets: la societat catalana de la Restauració.

La bogeria i Pilar Prim

La bogeria (1898) planteja un debat entre diverses perspectives sobre el principi fonamental de la literatura naturalista: el determinisme. El personatge principal, Serrallonga, és boig perquè la societat li ha fet, o bé la follia és producte de la llei de l'herència naturalista.

Pilar Prim (1906) és l'última novel·la d'Oller i se centra en l'estudi psicològic d'una vídua lligada per testament al seu marit. Representa un intent d'aproximació a nous plantejaments literaris.

Procediments literaris

Per aconseguir la unitat interna del material de ficció, Oller recorre a la reaparició dels mateixos personatges en novel·les diferents, la localització en dos marcs espacials, la repetició de temes secundaris (la borsa, el ferrocarril, el caciquisme) i un tema de fons: la transformació social causada per la Revolució Industrial i l'ascens de la burgesia. L'obra d'Oller vol seguir el realisme, el naturalisme i el romanticisme.

La novel·la moderna catalana

Durant el primer terç del segle XIX, a l'Estat espanyol, es van fer traduccions al català de versions d'obres d'autors cèlebres de l'època.

Biologia: teixit ossi i muscular

Creixement dels ossos

Els ossos llargs tenen epífisis (teixit ossi esponjós recobert de cartílag) i diàfisi (teixit compacte amb medul·la òssia groga, rica en lípids). Els osteoclasts desfan la substància intercel·lular i alliberen calci. El periosti, amb teixit conjuntiu, fa créixer el gruix de l'os. Als ossos plans, la hematopoesi es produeix dins el teixit esponjós, a partir de la medul·la vermella.

• Columna vertebral: 7 vèrtebres cervicals, 12 dorsals, 5 lumbars i 3-5 del còccix.
• Costelles: 7 veritables, 6 falses i 2 flotants.
• Pelvis: ilion, isquion i pubis.

Tipus d'articulacions

• Sinartrosi (fixa): com els ossos del crani, units per teixit conjuntiu fibrós.
• Anfiartrosi (poc moviment): unides per teixit cartilaginós i lligaments forts.
• Diartrosi (mòbil): envoltades per una càpsula amb membrana sinovial que secreta líquid lubricant.

Composició del teixit ossi

La substància orgànica és el col·làgen, que aporta elasticitat. La substància inorgànica són els fosfats de calci, que aporten duresa. Els canals de Volkmann, transversals, connecten el periosti o la medul·la amb els canals de Havers.

Musculatura

Alguns músculs i les seves funcions principals:

• Esternocleidomastoide: gira el cap.
• Trapezi: aixeca l'espatlla i fa aduir l'omòplat.
• Dorsal ample: mou el braç i fa l'extensió de l'húmer.
• Deltoide: fa l'abducció del braç.
• Pectoral: fa l'abducció i la flexió del braç.
• Bíceps braquial: flexiona el braç i aixeca l'avantbraç.
• Tríceps: fa l'extensió de l'avantbraç.
• Glutis: fa l'extensió de la cuixa.
• Sartori: flexiona, abdueix i rota lateralment.
• Quàdriceps: fa l'extensió del genoll.
• Bíceps femoral: flexiona el genoll.
• Tibial anterior: fa l'extensió del peu.
• Bessons: flexionen el peu i permeten caminar.
• Frontal i orbicular de les parpelles: aixecar les celles i tancar els ulls.
• Orbicular dels llavis: somriure.
• Masseter: puja la mandíbula inferior.

Contracció muscular

L'impuls nerviós provoca l'alliberament d'acetilcolina, l'aparició d'un potencial d'acció (+30 mV) i la propagació del potencial d'acció al múscul. L'alliberament d'ions calci permet la fixació de la miosina sobre l'actina, el lliscament dels miofilaments i l'escurçament del sarcòmer.

Enllaç químic

L'enllaç químic és el conjunt de forces que mantenen units els àtoms quan formen molècules o cristalls, així com les forces que mantenen unides les molècules quan es presenten en estat líquid o sòlid.

• Enllaç iònic: els àtoms cedeixen electrons i es converteixen en ions. La fórmula d'un compost iònic indica la proporció en què es combinen els àtoms (fórmula empírica), ja que no formen molècules. Són durs i fràgils, sòlids a temperatura ambient, tenen punts de fusió elevats, condueixen l'electricitat fosos i es dissolen bé en aigua.
• Enllaç covalent: els no metalls s'uneixen entre ells. La molècula és la partícula formada per dos o més àtoms units per enllaços covalents. La fórmula molecular indica el nombre d'àtoms de cada element. Excepcions a la regla de l'octet: BF₃ i SF₆. Enllaç dativ: H₃O⁺ i NH₄⁺.
• Enllaç metàl·lic: es combinen àtoms d'elements amb electronegativitat semblant i baixa (metalls), que perden electrons. Són sòlids, de punt de fusió alt, condueixen bé la calor i l'electricitat, són dúctils i mal·leables.

Polaritat dels enllaços

Quan dos àtoms s'enllacen amb la mateixa electronegativitat, els electrons es reparteixen uniformement i es forma un enllaç covalent apolar. Quan un àtom és més electronegatiu, es formen càrregues parcials i l'enllaç és polar. La diferència d'electronegativitat determina el caràcter iònic o covalent de l'enllaç: covalent pur (diferència 0), covalent polar i iònic (diferència molt elevada).

Forces intermoleculars

• Dipol-dipol: entre molècules polars, com H₂O.
• Enllaç d'hidrogen: àtoms d'H units a àtoms electronegatius de mida petita (N, O, F). Força intensa, responsable que l'H₂O sigui líquida entre 0 i 100 °C.
• Dipol instantani-dipol induït: entre molècules apolars, com les diatòmiques de no metalls. El moviment dels electrons provoca desequilibris momentanis. És una força molt feble; per exemple, el iode sublima amb facilitat.
• Ió-dipol: en un compost iònic dissolt en un dissolvent polar, les molècules del dissolvent es reordenen de manera que la part positiva es col·loca al voltant de l'ió negatiu. L'energia de solvatació és l'energia del sistema format per l'ió i les molècules del dissolvent que l'envolten. Si és més gran que l'energia de la xarxa, la substància es dissoldrà.