La recuperació de l'economia a Suècia i a Dinamarca va ser més ràpida que a la majoria dels països, pel fet que van posar en pràctica mesures de foment de la demanda molt més intenses.
Es va atorgar un paper actiu al pressupost de l'Estat en la lluita contra la recessió econòmica, de manera que esdevenia un instrument anticrisi.
En la posada en pràctica d'aquests programes fou decisiva la força dels partits socialdemòcrates, que, des del començament del segle, propugnaven mesures per millorar la situació dels treballadors.
La política armamentista d'Alemanya
Alemanya presentava un exemple de recuperació econòmica autoritària, que va propiciar un fort intervencionisme i va impulsar una política de rearmament per estimular el creixement de la indústria pesant.
També va destacar l'expansió de les obres públiques i el desenvolupament d'una política específica.
Hitler volia aconseguir l'autarquia econòmica, és a dir, una autosuficiència que permetés la supervivència d'Alemanya prescindint de les exportacions i produint a l'interior tot el que necessitava.
El Regne Unit i França
A partir del 1932, els governs dels Estats Units, França i el Regne Unit es van esforçar per acabar la guerra comercial i estabilitzar el sistema monetari, amb l'objectiu d'activar el comerç internacional.
La Conferència Internacional de Londres del juny de 1933 va voler solucionar els desacords amb els deutes de la guerra i posar fi a les fluctuacions dels tipus de canvi de les monedes.
Malgrat la profunditat de la crisi, el Regne Unit no va adoptar polítiques semblants a les del New Deal nord-americà, i va proposar algunes de les mesures tradicionals anticrisi: va devaluar la lliura per afavorir les exportacions i va recórrer al proteccionisme.
També va establir acords comercials preferencials amb les seves colònies, que van incrementar les exportacions i van millorar la situació als països exportadors de matèries primeres i d'aliments.
A França, les primeres mesures comparables a les nord-americanes no van arribar fins a l'any 1936.
