La relació entre cos i ment: perspectives filosòfiques i científiques

La relació entre cos i ment

L'ésser humà és una relació entre cos i ment. La física i la química demostren que els components últims dels éssers humans són àtoms i molècules, presents en tota la matèria. Els humans formem part de la natura material; som matèria viva. El cos desenvolupa funcions que permeten subsistir de manera autònoma, amb diversos graus de complexitat. Vivim, sentim i coneixem mitjançant el cos, imprescindible per a sentir el món; estem encarnats en un cos.

La ment és el conjunt d'activitats pròpies de la intel·ligència i l'afectivitat humanes, que processen la informació del món exterior i dirigeixen les funcions vitals. Actualment, no es pot tenir una discussió racional sobre la ment sense comptar amb el cervell, l'òrgan més complex. Des de començaments del segle XX, amb Santiago Ramón y Cajal, s'estudia el cervell, les seves connexions i el seu funcionament, i des d'aleshores s'ha progressat molt. La investigació del cervell intenta identificar com es produeix el procés de raonament; aquest és el fi últim de tota neurociència.

El problema de la relació cos-ment

Aquest és un problema antic de la filosofia, que presenta tres grups de respostes amb variants:

• Monisme: La ment i el cos no estan separats; són aspectes diferents d'una mateixa identitat.
• Dualisme: Defensat per Plató i Descartes, sosté que la ment i el cervell són realitats diferents, cadascuna amb regles pròpies. La ment és més valuosa que el cos i és la causa de les activitats intel·lectuals i afectives. Tot i que posseeixen una relació, això planteja tres maneres d'entendre-la:
  • a) Paral·lelisme: Cada acte físic correspon a un acte mental.
  • b) Interaccionisme: Ment i cos són realitats diferents que es connecten en certes ocasions.
  • c) Independència: La ment no manté relació amb el cos; és un fenomen d'un tipus diferent que no pot ser explicat amb criteris corporals.
• Fisicalisme: L'activitat mental depèn del cervell i es pot explicar mitjançant causes físiques. No admet la separació dualista i manté una dependència reduïda a la base física. Podem distingir tres formes:
  • a) Teoria de la identitat: L'activitat mental no és més que activitat cerebral. Es divideix en:
    • Teoria de la identitat de tipus: Correspondència mecànica; cervell i ment són realitats del mateix tipus.
    • Teoria de la identitat d'instància: Cada pensament correspon a diversos estats cerebrals; són instàncies o casos diferents d'activitat cerebral.
  • b) Conductisme: Tota activitat mental es tradueix sempre en una conducta determinada. La ment, per si sola, és un problema sense sentit.
  • c) Funcionalisme: El més important no és analitzar la relació entre cervell i ment, sinó com un estat mental es relaciona amb altres estats mentals i motiva un comportament determinat.