Repoboació i societat feudal a la Península Ibèrica

Repoblació de les terres conquerides a l'islam

El procés de conquesta anava lligat a la repoblació dels espais guanyats a l'islam. Aquesta repoblació es feia a través de diverses modalitats.

D'una banda, la presura o aprisio tenia lloc entre els segles VIII i XI sobre les terres despoblades de la vall del Miño, del Duero i del Somontano pirinenc. El rei autoritzava l'assentament i la propietat a qui ocupés i conreés la terra. Era un tipus de repoblació promoguda per la noblesa i el clergat, que també va comptar amb el protagonisme de famílies de camperols lliures.

D'altra banda, les cartes de poblament eren promogudes pel rei per a la creació de viles i ciutats en zones despoblades. En aquesta modalitat es concedien privilegis forals als habitants, i tenia lloc entre els segles X i XIII.

La modalitat de les donacions a les Ordes Militars tenia lloc a les terres de la vall del Guadiana i a la zona del Maestrat. A partir d'aquesta modalitat, els reis concedien terres a les Ordes Militars encarregades de la defensa del territori davant dels atacs dels almoràvits i almohades.

Finalment, els repartiments eren una modalitat de repartiment de terres adoptada a Extremadura i a la vall del Guadalquivir, que va beneficiar sobretot la noblesa (a través dels donadius), ja que va rebre a canvi els latifundis.

Règim feudal i societat estamental

El règim feudal a Espanya té unes característiques pròpies derivades d'un context polític de reconquesta davant de l'islam i de repoblació de les terres abandonades pels musulmans. Per aquestes raons, els lligams de vassallatge són menors i les oportunitats de gaudir de furs són majors.

Amb tot, el món medieval, caracteritzat per la fragmentació política i la inseguretat, va donar aquestes formes de relació personal en les quals un individu actua davant d'un altre en un pla de subordinació i sotmetiment voluntari a canvi de protecció. L'acte de vassallatge implicava un jurament de fidelitat per part del vassall cap al senyor, i aquest el compensava amb terres (beneficium).

Aquesta estructura jeràrquica s'estenia per tot l'edifici social: els camperols eren vassalls de l'abat d'un monestir, d'un bisbe o d'un noble, però al seu torn aquests podien ser-ho d'un altre senyor de major rang. Al cim hi havia el rei, que era un primus inter pares, per la qual cosa la seva dependència de la noblesa era molt gran. D'aquí les freqüents guerres entre partidaris d'un rei o d'un aspirant al tron. No hi havia un exèrcit reial, pel que el monarca depenia de les mesnades nobiliàries per emprendre un conflicte o per defensar unes fronteres. Aquest tipus de monarquia es denomina monarquia feudal.

En el cas peninsular, la mentalitat de frontera va donar un poder extraordinari a ducs i comtes encarregats de la missió de guardar les fronteres del regne. Aquí està el cas dels comtes de Castella, que acabaran conformant un regne propi, o el cas del comte de Portugal.

La relació de vassallatge va ser més intensa a la corona d'Aragó que a la de Castella. Els comtes aragonesos i catalans estaven localitzats a la Marca Hispànica carolíngia, per la qual cosa rendien vassallatge al rei franc; tot i que, amb el temps, van acabar per independitzar-se d'aquesta tutela.

Amb relacions personals de vassallatge, la societat estava estructurada en estaments o grups socials tancats als quals es pertanyia per naixement. Així les coses, la mobilitat social era escassa i cada grup social assumia un paper.

• Laboratores: a la base hi havia els camperols en la seva majoria, però també artesans i comerciants, sense privilegis i que vivien en relació de dependència d'un senyor.
• Oratores: el clergat, que gaudia dels privilegis de la seva funció espiritual.
• Bellatores: la noblesa.

Els estaments privilegiats cobraven impostos i taxes en els seus respectius feus, exercien de jutges i estaven exempts del pagament d'impostos. Aquest tipus de senyorius s'anomenaven senyorius jurisdiccionals. La seva tasca principal era la de dotar de protecció els seus vassalls.

Aquests eren els nombrosos camperols que vivien en els mansos. Els servs conreaven la reserva senyorial, mentre que els camperols lliures rebien del senyor els mansos i havien de pagar-li una renda en espècie pel dret d'ús d'aquestes terres. Havien de pagar també per l'ús dels molins, els ponts, l'ús dels boscos, els anomenats monopolis del senyor, així com realitzar treballs gratuïts per al senyor (corvees) quan fos necessari. Al clergat havien de pagar el delme per al sosteniment del culte.

Hi havia camperols lliures, més nombrosos que en altres parts d'Europa per l'oportunitat que obria la repoblació sobre les terres conquerides als musulmans, però fins al segle XIV van existir servs. D'aquest entramat només s'escapava la població urbana, els burgesos, que van anar augmentant en nombre a partir de la recuperació de les ciutats a partir del segle XII. Els grups marginals eren els jueus i els mudèjars.