Ressenya de Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals

Fins fa pocs dies no sabia qui era la Marta Rojals ni que escrivia. Feia molt de temps que no tenia la sensació de ser engolida per un llibre, de comptar les hores que em faltaven per tornar a casa i recuperar la lectura i la història de l'Èlia. Des dels primers capítols, la narració se t'endú com una ventada i acabes llegint les 363 pàgines a un ritme frenètic.

L'Èlia té trenta-quatre anys i porta vivint des dels divuit a Barcelona. Torna al seu poble, a les Terres de l'Ebre, durant el pont de Tots Sants i les vacances de Nadal. El nuvi l'ha deixada i la feina d'arquitectura li penja d'un fil. El retrobament amb el poble la porta a recordar la seva infància i adolescència, i també a tornar a plantejar-se la relació amb persones que feia anys que no veia, com el Bernat, un amor d'adolescència que acaba amb la seva millor amiga.

És una novel·la de superació. L'Èlia, a mesura que va transcorrent la narració, va superant unes pors, unes fites, que en un principi semblaven intocables. L'Èlia, durant tota la vida, s'aferra a algú, és a dir, sempre tendeix a dependre d'algú. Durant la novel·la es mostra com supera la relació amb la seva germana, com supera el mite del Bernat, que el tenia idealitzat, com supera la dependència i la lleialtat cap a la Clara, com supera que la seva parella, el Blai, l'hagi deixat, en fi, com supera la necessitat de dependència.

Explicat així, res de particular i fins i tot sembla banal. Però no ho és. L'autora té una traça en l'ús de la llengua (el parlar de les nostres terres, la Ribera d'Ebre, i en concret el parlar de la Palma d'Ebre, d'on és l'autora) que parlen els personatges: és, per tant, molt rica des del punt de vista dialectal i per això em resulta molt pròxima. Però no només és el tema lingüístic, sinó que es tracta d'una immensa habilitat en la construcció d'uns diàlegs vius, brillants i agilíssims. Les intervencions de la protagonista són plenes d'humor i d'ironia. El resultat és una lectura divertida, fluïda.

He parlat de l'ús dialectal de la llengua. Però un fet curiós de la novel·la és el seu títol: "Primavera, estiu, etcètera", ja que les dues parts en què està dividit el llibre s'anomenen tardor i hivern. A més, el present es desenvolupa durant les estacions darrerament esmentades. Així doncs, podem interpretar que el títol es refereix al seu passat: la bellesa de la primavera i la felicitat de l'estiu les relaciona amb la seva infància i joventut; en canvi, les estacions de tardor i hivern les relaciona amb la seva maduresa i vellesa.

En el present de la novel·la, l'Èlia sembla que s'hagi estancat en la primavera. Tots els pilars que tenia a la seva vida han desaparegut, no sap on aferrar-se, no sap com continuar. Però arriba al poble, i tota la gent, i en especial en Bernat, li fan recordar tot el seu passat, i a partir dels records i l'aventura que té amb en Bernat, assumeix el present i aconsegueix agafar forces per continuar amb el seu futur de forma autònoma. El seu futur autònom i lliure en la part "etcètera", tant lliure que fins i tot ho fa sense el lector.

En resum, a nivell personal, és una de les lectures que més m'ha agradat. I m'alegro que sigui precisament una novel·la de la nostra literatura i, a més, d'una autora ebrenca. Perquè aquesta olor de parres que reconec perfectament i que em són familiars i agradables fa que, sense que en sigui conscient plenament, li atribueixi més credibilitat a la història, com si la seva història hagués pogut passar de veritat.