Restauració borbònica a Espanya (1899-1923): crisi, catalanisme i conflictes socials
Restauració borbònica i reformisme (1899-1912)
El 1899 la reina regent Maria Cristina de Habsburg-Lorena va confiar en el líder conservador Francisco Silvela per impulsar una política reformista: projecte de descentralització administrativa i una nova política pressupostària. L'augment de tributs, necessari per recuperar les despeses de la guerra de Cuba, va generar una forta protesta a Catalunya quan els contribuents es van negar a pagar. El tancament de caixes va provocar un trencament entre els partits dinàstics i les elits econòmiques. El govern va decidir embargar els moroso, i l'alcalde de Barcelona, Robert, va dimitir, cosa que va provocar una vaga general dels comerciants. La resposta va ser empresonar els moroso. Espanya va declarar l'estat de guerra, i llavors Durán i Bas i Polavieja van dimitir dels seus càrrecs polítics.
Aquesta situació va conduir al catalanisme com a alternativa política i va alimentar l'esperit regeneracionista. El 1901 va començar un nou torn dinàstic (Silvela, Maura/conservadors, Sagasta). El 1902 Alfons XIII va pujar al tron i es va renovar el torn dinàstic. El 1903 van morir Sagasta i Canalejas. Una nova generació de polítics influïda pel regeneracionisme va impulsar projectes de reforma des de dins del sistema, però amb por dels riscos que suposava una democràcia, de manera que va mantenir el torn dinàstic i el frau electoral.
El 1904 Maura va pujar al govern amb un nou projecte polític, la "revolució des de dalt", que considerava necessària la reforma del sistema polític per evitar una revolta popular. Va crear una nova classe social, les "masses neutres". El 1906, durant el segon govern de Maura, es va promulgar una llei electoral que no va acabar amb el frau, però el va fer més difícil, i es van pactar acords amb la Lliga Regionalista per dotar d'més autonomia els ajuntaments i les diputacions. També es va aprovar la llei del descans dominical i es va crear l'Institut Nacional de Previsió (assegurances obreres) i la llei de colonització interior (per estimular l'agricultura). Tanmateix, en defensa de l'ordre social, Maura va aplicar una actuació intransigent en l'ordre públic, sobretot arran dels fets de la Setmana Tràgica; la repressió que va seguir la revolta va acabar amb el govern de Maura.
El 1910 es va formar un nou govern liberal presidit per José Canalejas, que va intentar apropar-se als sectors populars amb un reformisme social i la limitació del poder de l'Església. Va reformar el finançament eclesiàstic i va proposar la separació entre Església i Estat. La Llei del candado limitava l'establiment a Espanya de nous ordres religiosos. En política social, va imposar un impost progressiu sobre les rendes, cosa que va provocar la protesta de la classe benestant. La reforma de la Llei de Lleves (1912) va fer obligatori el servei militar i va suprimir la redempció en metàlic. També es van aprovar lleis per millorar les condicions laborals i es va iniciar la negociació d'una llei de mancomunitats. El 1912 Canalejas va ser assassinat.
Forces d'oposició al sistema
1. Republicanisme: força principal, que va crear la Unió Republicana, encapçalada per Salmerón, i a Barcelona per Lerroux, amb el Partit Radical. Tenia un caràcter anticlerical i anticatalanista, va influir en les classes populars i va aconseguir èxits electorals.
2. Carlisme i tradicionalisme: Jaume de Borbó (fill de Carles VII) era el pretendent a la corona. Juan Vázquez de Mella va fundar el Partit Catòlic Tradicionalista.
3. Obrerisme: els socialistes del PSOE (Pablo Iglesias defensava l'acció política) i la UGT (Unió General de Treballadors) van aconseguir reformes socials i laborals i van participar en les organitzacions obreres.
4. Catalanisme: conservadors i republicans.
L'evolució del catalanisme
A les primeres dècades del segle XX, la Lliga Regionalista es va consolidar al poder com a partit hegemònic a Catalunya, liderat per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Els inicis van ser difícils per l'expansió del republicanisme lerrouxista i per les discrepàncies ideològiques internes. La crisi va esclatar el 1904, arran de la visita del rei a Barcelona, quan part del partit el va boicotejar. Com que el partit ho va veure amb bons ulls, el sector més crític va abandonar la Lliga i va fundar una formació d'caire republicà.
El rebuig massiu a la Llei de Jurisdiccions va provocar un moviment patriòtic que va fundar Solidaritat Catalana (1906), una coalició electoral que aplegava totes les forces catalanes (carlins, republicans federals, Lliga, partits dinàstics i lerrouxistes). En les eleccions de 1907 va presentar el Programa electoral del Tivoli, que defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i dotar Catalunya d'un autogovern. Va obtenir un triomf electoral, però el 1908 la crisi per les discrepàncies entre els diferents partits, arran del projecte de reforma administrativa local, va acabar de dispersar el moviment i va provocar l'enfortiment del republicanisme català. Els fets de la Setmana Tràgica van acabar de trencar la coalició.
La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)
La Mancomunitat de Catalunya va ser el primer organisme administratiu català des de 1714. Va estar formada per la gestió conjunta de les quatre diputacions provincials i va ser gestionada per la Lliga Regionalista, amb Prat de la Riba com a president. Va tenir una política per estimular el desenvolupament cultural i la modernització econòmica i social. Va crear infraestructures i serveis públics per potenciar el desenvolupament econòmic (xarxa viària, telefonia) i un projecte cultural i educatiu basat en la llengua i la cultura catalanes. Es van crear institucions com l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), biblioteques i museus, i es van renovar la pedagogia i la diversificació professional, i es va normalitzar l'ús del català. Va ser dissolta per la dictadura de Primo de Rivera.
Problemes interns
Guerra del Marroc: el 1900 el Marroc es va dividir en un protectorat francoespanyol, i el Rif era un territori d'interès per a Espanya. El 1909 la derrota de les tropes espanyoles va provocar moltes baixes i un gran nombre de soldats, cosa que va generar les quintes i una revolta popular.
La Setmana Tràgica (1909): es va produir una mobilització contra la guerra i la injustícia de les quintes. Les manifestacions van començar a Barcelona durant l'embarcament de tropes, però es van desbordar i van superar l'objectiu inicial, adquirint una gran força antimilitarista. Es van aixecar barricades, es van cremar esglésies i es van enfrontar a la policia. Les conseqüències van ser molts morts i ferits; l'Estat va declarar l'estat de guerra, es va executar Francesc Ferrer i Guàrdia, es van produir anarquistes i una onada de protestes, i va caure el govern de Maura.
Impacte de la Primera Guerra Mundial: Espanya va ser neutral, però l'economia va créixer per l'augment de la demanda de productes industrials i agraris, i això va augmentar els beneficis. Els preus interiors van pujar, però no els salaris, cosa que va encarir la vida i va generar problemes socials.
La crisi de 1917
Les dificultats del sistema de la Restauració, el descontentament militar i la conflictivitat social van provocar una protesta generalitzada.
Protesta militar: hi havia un descontentament pel nombre excessiu d'oficials respecte als soldats. Les Juntes de Defensa van reclamar augments salarials i es van oposar als ascensos per mèrits de guerra, i van fer un manifest que culpava el govern dels mals de l'exèrcit i reclamava la renovació política.
Crisi política: el 1916 el govern liberal de Romanones, amb acusacions de corrupció, va decidir tancar les Corts. Es van formar governs de concentració amb la participació de líders dinàstics i catalanistes, però les diferències entre els coaligats van impedir arribar a un consens sobre el programa de reformes. El 1918 es va tornar al torn pacífic, en un període de gran inestabilitat.
Problemes socials: Catalunya va presentar a Madrid un projecte de defensa de l'autonomia, però el govern el va rebutjar i això va enfortir el catalanisme més radical. Volien catalanitzar el republicanisme i atraure el sector obrer. Es van fundar el Partit Republicà Català (Layret, Companys), Acció Catalana (Intel·ligència) i Esquerra Republicana de Catalunya (Francesc Macià), i la Unió de Rabassaires. Va augmentar el sindicalisme i el conflicte obrer, com la vaga de la Canadenca (empresa que subministrava electricitat), que va generar un conflicte amb la patronal: tancament d'empreses i repressió dels sindicats.
Pistolerisme (1916-1923): el sindicat lliure, creat per la patronal i amb el suport de la policia i les autoritats, va contractar pistolers per matar els principals dirigents obrers. Es van aprovar noves lleis repressives contra els sindicalistes, com la llei de fugues (matar fugitius). Hi va haver unes 800 atemptats i 226 morts.
El desastre del Marroc
El 1921 l'exèrcit espanyol va ser derrotat a Annual, amb la pèrdua de territori, unes 1.300 baixes i la mort del general Silvestre. El 1923, la discussió al Parlament sobre el cas d'Annual va mobilitzar sectors de l'exèrcit i de la dreta, que van veure en una dictadura la solució, i això va conduir a la dictadura de Primo de Rivera.