Revoltes Agràries, Socialisme i Arribada de la Internacional a Espanya
Les revoltes agràries
Tant els conflictes com les revoltes al camp van ser constants al segle XIX. L'augment de la població agrària assalariada sense el corresponent creixement de treball i recursos va provocar un greu problema social. El 1840, una onada de manifestacions i ocupacions de terres va recórrer el camp andalús, on el jornalerisme predominava i les males anyades provocaven situacions de fam i pobresa. Es van produir la crema de collites i matança de bestiar, cosa que caracteritza aquests moviments com a lúdics. L'any 1855, amb la desamortització dels béns comunals dels municipis rurals, aquestes terres d'aprofitament comú van passar a mans privades, cosa que va produir més insurreccions camperoles reprimides per l'exèrcit i la guàrdia civil. El 1861, un alçament dirigit per Rafael Pérez va mobilitzar 10.000 homes, cosa que va provocar un gran nombre de víctimes entre els llauradors.
Socialisme utòpic i republicanisme
El moviment obrer i jornaler antic es va potenciar quan el van recolzar doctrines com el socialisme. La primera fou nomenada socialisme utòpic, que pretenia crear societats igualitàries, amb propietat col·lectiva i repartiment equitatiu de la riquesa, i acabar amb les injustícies de la societat liberal. L'entrada de les doctrines socialistes a Espanya es va produir gràcies al pensament de socialistes utòpics francesos com Saint-Simon. Joaquín Abreu va ser el socialista espanyol més notable, ja que va defensar la creació de falansteris, cooperatives de producció i consum que produïen tot el necessari per als habitants. Hi va haver molts escriptors que van difondre el socialisme i cooperativisme, com Francesc Pi i Margall, que va introduir a Espanya les idees de Proudhon. Aquest obrerisme va estar molt vinculat al republicanisme federal. Quan es va atorgar el sufragi universal masculí, els obrers van votar pel republicanisme, però la carència d'un bon suport polític i la insatisfacció de moltes reivindicacions van portar molts sectors obrers cap a l'anarquisme i el socialisme.
L'arribada de la Internacional a Espanya
Després del triomf de la revolució de Setembre del 1868, va arribar a Espanya un enviat de l'AIT per crear els primers nuclis d'afiliats a la Internacional. Fanelli, membre de l'organització anarquista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, va difondre ideals anarquistes com si fossin de l'AIT. Els primers afiliats a aquesta organització van creure que el programa de l'Aliança es basava en la Primera Internacional, cosa que va contribuir a l'expansió i arrelament de les idees anarquistes. El 1869, les associacions obreres van arribar a ser 195 amb 25.000 afiliats. En el primer congrés de la Federació Regional Espanyola de l'AIT, celebrat a Barcelona als 70, es van adoptar acords concordats amb l'anarquisme de l'obrerisme. Van definir la vaga com l'arma fonamental del proletariat i la realització de la revolució social per l'acció directa.
La crisi i l'escissió en la FRE
El 1871, Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, va impulsar el grup d'internacionalistes madrilenys a favor de les posicions marxistes. Aquest grup va desenvolupar una àmplia campanya a favor de la necessitat que la classe obrera conquerís el poder polític. Les discrepàncies entre els dos corrents internacionalistes van culminar amb l'expulsió del grup de la FRE i la fundació de la Nueva Federación Madrileña de caràcter marxista. La majoria de les organitzacions de l'AIT van mantenir l'orientació bakuninista. L'internacionalisme va tenir el seu pitjor moment durant la Primera República, quan diferents grups d'anarquistes van adoptar una posició insurreccionalista per provocar la revolució i l'enfonsament de l'estat. Després del fracàs d'aquestes, la FRE de l'AIT va perdre força i al 1874 el nou règim de la Restauració els va declarar il·legals.